Quaranta anys de camells
Les atraccions de fires han tancat els llums i de mica en mica el formigueig de gent a la Devesa es transforma en un gran trencaclosques de firaires que desmunten cadascuna de les atraccions. Per a molts, la darrera fira de la temporada i els autos de xoc, la pesca d’ànecs o la gran nòria quedaran guardats fins a la primavera, quan rebroten les festes majors. Enguany, però, una de les atraccions estava d’aniversari. Els camells celebren 40 anys d’anar amunt i avall. Segur que si sumessin totes les anades i vingudes ja arribarien a alguns dels deserts que imiten les pistes d’aquesta atracció. Una atracció que des de ben petit m’ha captivat. Suposo que la competició, l’encert, la lluita contra la resta de jugadors és el que em té meravellat des de fa quatre dècades. Encara recordo que els primers anys no només hi havia camells. Panteres Rosa o ciclistes pedalant també es van poder veure a les Fires de Girona de fa una colla d’anys.
Però els camells són els que han resistit el pas del temps. Encara recordo que els primers premis eren uns barrets de porexpan amb una cinta que identificava el portador com a campió de la cursa de camells. Són tantes les carreres que he fet que els podria fer una tesi de com escollir un camell i diverses tècniques de tirar la bola, segons a quina de les pistes juguem. Sempre recordaré una tarda en què un servidor i un company d’escola, en Pep Prieto, vam guanyar premis a mansalva. El convenciment de guanyar era tan assegurat que només jugàvem un per torn per no malgastar els diners del que hagués guanyat la cursa. A mitja tarda, vam haver d’anar a deixar a casa els regals que havíem anat col·leccionant. Uns cascs amb ràdio FM, les Chochonas típiques de l’època, llums de dormitori i algun peluix. Una descarregada per tornar a la càrrega i seguir guanyant. És una de les atraccions més intergeneracionals de les Fires, com ho demostra que des de l’any passat el meu fill ja segueix les meves passes amb alguna victòria ja de mèrit malgrat superar tot just els sis anys. Encara a dia d’avui, l’adrenalina puja quan el timbre sona amb força per marcar l’arrencada de la cursa. Els nervis passen a les cames durant les dues curses i els nervis són a flor de pell. Així ho sento i aquest darrer cap de setmana també ho admetia el meu fill. Són els camells. Són història de les Fires de Girona.
