Tan a prop i tan lluny

Parlem de la Catalunya del Nord. Tan a prop i, de fet, tan lluny de la resta del país. Tan a prop no només físicament, a molt poca estona amb cotxe o amb tren d’alta velocitat –per cert, el preu del trajecte Girona o Barcelona fins a Perpinyà és un robatori–, sinó, és clar, històricament, lingüísticament i culturalment. Amb una gent espectacular que estimen profundament el país i que se senten potser més catalans que molts dels nostres veïns del sud, malgrat que, a causa de la repressió de l’Estat francès, els avis i pares deixessin de transmetre’ls la llengua. Només cal recordar com van estar al nostre costat per l’1 d’Octubre i com molts han participat sempre, de manera fidel, en totes les mobilitzacions dels últims dotze anys.

Tan lluny, però, de fet, perquè la barrera de la frontera física, política i mental que França i Espanya van aixecar el 1659 es manté, creix i es reforça. Sobretot dins la gent, al nord i al sud. Uns, simplement van a França i ignoren que són en una part trepitjada del seu país. I els altres, baixen a Espagne com si anessin a Itàlia o Suïssa.

El pes de la història sobre tots nosaltres, al nord i al sud, és tan gran que anul·la la nostra identitat.

França i Espanya han fet molta feina. Al nord, la petjada repressora ha estat monumental. La pèrdua més gran és la de llengua, naturalment, però la batalla no està perduda. Cada cop més nord-catalans estudien en català, malgrat les dificultats que hi posa l’administració francesa.

França no se n’està tampoc, de deixar ben clar el seu poder sempre que pot. Per exemple, des de fa uns mesos, tallant, contra els tractats europeus, els colls de Banyuls i de la Manrella o denunciant els intents de diferents ajuntaments de poder parlar en català als plens municipals. Els nord-catalans, però, malgrat tot, persisteixen. Per això cal ser al seu costat sempre. També per tenir ben present què els pot passar a un poble i a una llengua quan un estat opressor no s’atura.