Doncs no, no anem bé...

Doncs no, per molt que el govern espanyol digui que l’economia espanyola va bé, no va bé. I, com a conseqüència, la catalana tampoc. Ho noten els consumidors; les empreses –grans, mitjanes, petites i micro i els milers d’aquesta raça fustigada per la gràcia divina coneguda com a autònoms–; els “beneficiaris” dels serveis públics i, en general, tothom que viu en aquest estat i que no forma part de l’1% més ric de la població o no és funcionari públic o polític amb poltrona i salari garantit. Fins i tot ho saben els polítics que són a l’oposició en molts municipis que s’han de conformar amb cobrar les dietes per assistències a plens i poca cosa més.

Tenim un estat sobreendeutat que gasta i gasta sense control. Les xifres són demolidores. El deute públic espanyol el 2007 era de 384.662 milions d’euros i a l’abril d’enguany ja superava els 1,445 bilions d’euros, cosa que converteix l’Estat espanyol en el quart més endeutat de la Unió Europea per darrere de Grècia, Itàlia i Portugal. Espanya deu més del 117% del PIB i cada dia genera 150 milions d’euros de deute. Cada ciutadà del Regne d’Espanya deu sense haver fet res uns 30.000 euros. Dels pressupostos generals de l’Estat, la partida per pagar deute puja al 6,57% del total, més de 30.000 milions d’euros. Un cost que creixerà a mesura que el Banc Central Europeu augmenti els tipus d’interès per frenar la inflació.

En això dels números sempre ajuda fer comparacions. En els pressupostos generals de 2023, la despesa prevista en infraestructures és de 12.635 milions; la d’investigació, innovació i desenvolupament és de 16.328 milions; la d’educació és de 5.354 milions, i la de cultura, de 1.804 milions d’euros. Sempre ens poden dir que hi ha una gran part de les competències en algunes d’aquestes matèries que estan transferides a les comunitats autònomes i que, per tant, a educació, sanitat i cultura les administracions públiques inverteixen molts més recursos, però el cert és que el deute se’ns menja vius. Això no treu que l’estat tingui una partida d’inversió directa per a 2023 de 12.317 milions d’euros en defensa, cosa que representa un creixement del 26% respecte de l’exercici anterior. És preocupant que es gasti gairebé el mateix en armament que en infraestructures o en investigació.

Espanya no és un país que s’estigui preparant per créixer i generar més activitat econòmica. Es maquillen els números de l’atur gràcies a dues coses: l’engreix de l’estructura pública i la semàntica. Es creen noves places de funcionaris, cosa que encareix el cost de l’administració sense que hi hagi una demostració que aquesta despesa serveix per fer-la més eficient. Els ciutadans no estan més ben atesos, ni l’administració és més àgil. D’altra banda, la creació de la figura del “fix discontinu” és una autèntica aixecada de camisa. Un “fix discontinu” és una persona que no treballa tot l’any perquè la seva feina en molts casos és estacional. L’Estat els defineix com a “demandants de feina ocupats”, un autèntic oxímoron! El que és greu del cas, com explica molt bé l’economista Marc Vidal, és que aquestes persones si han treballat més d’un any cobren l’atur, però si no han acumulat el temps necessari per rebre la prestació no consten enlloc.

La majoria d’economistes coincideixen que la productivitat espanyola és molt baixa i alerten que no és sostenible una economia basada en el sector serveis i que se suporta sobre sectors tan volàtils com el turisme. Tenim mà d’obra poc qualificada que podrà ser substituïda fàcilment en el sector industrial quan esclati el procés de robotització; no s’inverteix el que caldria en la formació professional dual i això provoca que ens manquin fusters, paletes, lampistes i mecànics ben preparats, però també persones treballadores en l’àmbit vinculat a les noves tecnologies; no s’inverteix en innovació i sense avenç tecnològic no hi ha competitivitat; ens manquen professionals sanitaris...

La ceguesa és tal (i tan inexplicable sense pensar que es vol una societat dependent del subsidi públic) que no hi ha incentius fiscals ni a la contractació ni a la creació d’empreses. No es fa res que permeti a la ciutadania ser econòmicament autònoma. Hi ha un afany recaptatori que castiga l’emprenedoria i no permet segones oportunitats. Espanya, avui, continua sent un sistema econòmic i polític feudal de reis, senyors i vassalls, on els darrers suporten tot l’esforç fiscal sense rebre pràcticament res a canvi. Ens han tret els grillons de les mans i els peus, però no per això som lliures.