De reüll
Ecoansietat
M’assabento que l’angoixa que senten moltes persones pel futur devastador que ens deixarà el canvi climàtic té un nom: ecoansietat. És una por que afecta sobretot la població jove, que, amb raó, es considera víctima principal de les dècades d’emissions contaminants a l’atmosfera que amenacen ara la supervivència humana al planeta blau. Els missatges que ens arriben a diari no ajuden a superar aquest estat de pànic, sobretot si transmetem la idea que estem condemnats, que el camí cap a la destrucció és irreversible i que no hi tenim res a fer. En aquest sentit, s’han criticat les paraules del secretari general de l’ONU, António Guterres, amb motiu de la conferència del clima d’enguany, la Cop27. Guterres, un polític de mentalitat i discurs clars, va insistir en termes apocalíptics com ara l’“infern climàtic” o el “suïcidi col·lectiu” si els països no cooperen en els esforços per impedir l’arribada del caos. És veritat que són expressions que glacen la sang, però algú haurà de pronunciar ben alt aquesta veritat incòmoda perquè, sobretot, arribi a oïdes de qui l’ha de sentir. Estats, corporacions i grans lobbies dels hidrocarburs fòssils que tenen poder per intervenir i frenar el declivi. Però aquests, d’ansietat, en deuen tenir d’una altra mena.