Collboni i el simplisme elèctric

Al permanent candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona no li falta ni autoestima ni moral de victòria, però rere el discurs de reduir el trànsit per rebaixar la contaminació s’hi amaga o bé falta d’informació (que seria greu) o bé falta de responsabilitat (que seria pitjor). Ho vol tot elèctric i presumeix que la flota de serveis de l’Ajuntament es va renovant amb vehicles elèctrics –només faltaria!– i que Barcelona serà la cinquena ciutat europea en punts de recàrrega però obvia que l’electricitat no caurà tota del cel ni del sol. No és una qüestió exclusiva de Barcelona però, ja que el candidat socialista s’ha ficat en un embolic, que en surti, si pot. Pot explicar Jaume Collboni com alimentaria tots els punts de recàrrega si aquest objectiu ineludible d’una mobilitat electrificada es complís demà mateix? La resposta, la hi donarà qualsevol enginyer que treballi en renovables: impossible, la xarxa no aguantaria.

Encara hi ha un aspecte més preocupant del seu discurs, i de tots els que proclamen que els problemes del planeta s’encarrilaran electrificant-ho tot. Reduir a les emissions la petjada ambiental de qualsevol procés no tan sols és mentida, també és un autoengany. Aconseguir que tota l’electricitat sigui de font renovable és avui (i qui sap si sempre) una utopia. La que faltarà, quin origen tindrà? És clar, pot ser nuclear, que a Europa té l’etiqueta d’energia verda per conveniència política i influència del gran productor, França. I els acumuladors (les bateries), que amb les tecnologies actuals exigeixen gran quantitat de recursos naturals (níquel, cadmi, liti...) i tenen un reciclatge car i imperfecte? Per enfocar el debat des d’una altra complexitat: per què es dona per descomptat que les grans ciutats se’n desfaran sense cap problema? Per què s’ha d’admetre com a inevitable que Barcelona generi deixalles i residus i els centrifugui fora del seu terme municipal?