Fets, no paraules

Aquest aforisme llatí serviria tant per a definir l’actual escenari espanyol com per a establir un esquema d’anàlisi. La ceguesa nacional –també a Catalunya– no s’adona que som alimentats de xerradissa, no de fets. I el fet de fer xerrameca sol derivar cap a la mentida, un càncer per a la democràcia com a sistema. Qui diu mentides, enganya, i l’ensarronada és la metàstasi final d’un règim democràtic. Tenim exemples excel·lents del que s’esmenta: Hitler, Franco, Fidel Castro, Chávez, Putin o l’impresentable Maduro a Veneçuela. Si algun d’aquests es converteix en mestre dels nostres polítics, el final queda garantit. S’ha vist mai tal quantitat de mentides expressades des de La Moncloa? La postveritat degolla la veritat i aquestes polítiques que dominen actualment l’anomenada piel de toro hi són addictes, malalts aguts de la postveritat. Un analista precís hauria de qüestionar-se cada una de les paraules de la desmesurada xerrera sanchista. I no tan sols sanchista. En aquesta banda de l’Ebre els mals es multipliquen en idèntica sintonia.

I els fets, on són? Seria millor que no existissin ja que tot plegat constitueix un paroxisme de fal·làcies. Pot un estat suportar un volum de sous públics del 30% de la seva massa salarial? No és la fallida a mitjà termini la desaforada protecció del lloc de treball públic o dels subsidis, sense reparar en la taxa de deute més enllà del 100% del PIB? No resulta suïcida acollir la immigració descontrolada mentre creix exponencialment la delinqüència, cada vegada més agressiva, a les nostres ciutats? Per què no es defineix la nacionalitat dels delinqüents, a excepció que es tracti d’un ciutadà espanyol? Estem davant d’una descomunal hipocresia, que és l’embolcall de la falsedat.

Està creixent la droga en la mesura que augmenta l’esquerra revolucionària. L’invent procedeix de l’època de Mao Tse-tung. Ho practiquen els règims neomarxistes de Llatinoamèrica i ho prodiguen per finançar els moviments polítics radicals, tal com es pot constatar des de l’any 1980, amb la revolució que va tenir lloc a Centreamèrica (Nicaragua, El Salvador, Veneçuela, etc.). El narcotràfic és causa o efecte? Ambdues coses a un temps si no es produeix una resposta internacional. Per tant, tot el que succeeix entre nosaltres, a Barcelona, Catalunya i a l’Espanya d’avui, no és de cap manera gratuït, ni fortuït. Es tracta d’un procés que ha començat a caminar i, si no es talla a temps, arruïnarà la vida nacional de les generacions inferiors als 60 anys. Arrossego massa notes d’anàlisis i estudis des de l’any 1981 en referència al que està passant a Llatinoamèrica, després que els sandinistes guanyessin a Nicaragua. I ni soc cec ni soc sord com tants pregoners de l’actual univers polític. Algú es pot creure que l’okupació és exclusivament un fenomen delinqüencial? Per què el seu argument es basa en el dèficit d’habitatge social –promeses mai complides per la funesta alcaldessa Colau–, i que l’okupació és un mal inexorable, quan va ser creació de Lenin en la Revolució d’Octubre de 1917? No existeix una trama més revolucionària que l’expropiació de la propietat privada, a més de ser absolutament inconstitucional. Ni s’aplica la llei, ni tan sols s’ajusten les lleis al delicte. Ergo, que el lector tregui les seves pròpies conclusions.

Aquesta processó d’hipòcrites que ens condueixen a la gran mentida haurien de reflexionar primer, i reaccionar després, abans que tot sigui massa tard, i que el sanchisme zapaterista ens condueixi directament a una autocràcia, davant unes portes on alguns sembla que estiguin ben aposentats, potser per ser els primers a entrar. Em pregunto com és possible tanta ceguesa en aquesta societat narcotitzada. Com pitjor es fan les coses, millor? És aquest l’article inicial del codi revolucionari. I qui dubti de les meves paraules que auditi tot el que està passant en aquesta Barcelona de tots els despropòsits. O potser es tracta d’esquarterar la classe mitjana per eliminar el coixí humà que atenua els conflictes socials i els processos revolucionaris?

El meu astorament clareja cada dia i no detecto la consciència suficient davant un relat que amaga la veritat i prefereix les mentides, les fantasies i uns sentiments de bondat més que dubtosos. Les paraules menteixen perquè han transsubstanciat el llenguatge. D’aquí que tan sols els fets demostren la realitat (Facta, non verba, com deien els llatins). Veritablement el lector, o el ciutadà, és conscient de cap a on ens porta l’actual gossada política de falsos lideratges i governants farsants? No em queda cap altre consol que el crit de Ciceró al Senat romà: “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?” (Fins quan Catilina abusaràs de la nostra paciència?) A qui vulgui li prego afegir el cognom a Catilina...