Educació

Són les cinc de la tarda i en algunes places del centre de la ciutat s’hi apleguen nens, nenes i joves. Juguen a pilota, s’enfilen, pinten el paviment amb guixos de colors, corren i xisclen. Alguns menors van amb patinet elèctric, altres amb bicicleta. Al final del dia s’acumulen tota mena de deixalles: papers, bosses, plàstics, llaunes, fora de les papereres com si d’una batalla es tractés. Les jardineres, que abans contenien uns arbres frondosos, ara són papereres i aquestes s’han convertit en contenidors de tota mena d’objectes. Una font raja contínuament com si l’emergència per sequera no ens afectés. Al capvespre algun gos perdut fa les seves necessitats en els racons de la plaça on l’endemà es rebolcaran els nens. Les famílies acompanyen de forma contemplativa el joc dels fills amb permissivitat i alienes al que succeeix al seu entorn. Sembla que a tot el que no ens pertany no li donem valor. No, així no pot ser. Tolerem determinades conductes al carrer que a casa no acceptem de cap manera. El carrer és per gaudir-lo respectant el que és comú i ens correspon a tots, sobretot als adults amb responsabilitats educatives, fer que això sigui possible. El civisme comença per les actituds individuals i els primers responsables de l’educació dels menors són les seves famílies. Constatem, però, que hem passat d’aquell extrem de tolerància zero pròpia d’una educació autoritària a graus de permissivitat elevats sense límits ni restriccions. Són els extrems que sovint es toquen. “Són els meus fills i els educo com vull”, responen quan algú esmena la conducta d’un menor en presència dels pares. El proteccionisme que s’observa és una actitud que afecta els menors, però també la societat en el seu conjunt. La permissivitat àmplia deixa els nens indefensos davant de qualsevol futur conflicte. Experts alerten que moltes frustracions adultes s’originen en la infància per no haver estat educats en la resolució positiva del conflicte i en l’exercici de la responsabilitat. Coincidim també que tots tenim una vida estressant i la nostra comoditat ens condueix a diluir els límits d’exigència dels fills respecte a uns comportaments contraris als valors que volem educar. Pares permissius fan nens febles i adults conflictius. Els nens són això, nens, amb molt per fer i per desenvolupar-se, però de com ho fem, en depèn el seu futur i el de la societat.