Quan als polítics els mou l’ego

És una realitat que hi ha polítics (homes i dones) que s’han introduït en el món de la política per satisfer el seu ego, qüestió incompatible amb el que hauria de ser la principal motivació d’un polític honest: vetllar pels valors dels drets humans, per una millor distribució de la riquesa del país, per obtenir el benestar dels ciutadans, especialment per als més desfavorits, i per eliminar de soca-rel els grans desequilibris existents entre pobres i rics.

Dissortadament, els moguts per l’ego no es preocupen dels sectors més marginals. Un exemple gràfic el trobem en la vicepresidenta de l’Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, la prioritat de la qual no ha estat eliminar les diferències socials i econòmiques de l’Argentina. El seu pas per la política és força negatiu. També ho és el del president de Rússia, Vladímir Vladímirovitx Putin. Un polític amb una prepotència que no mesura els seus actes criminals per aconseguir l’objectiu d’engrandir l’imperi rus, fent-lo més poderós i temible. Un objectiu molt lluny del que seria desitjable: aconseguir un país plenament democràtic i amb una justa distribució de la riquesa que genera Rússia.

Aquests exemples, no únics, ens descriuen uns personatges no només temibles i negatius, sinó que són com terratrèmols destructius per als qui pateixen el seu malaltís ego. Dissortadament, els induïts per aquesta mena d’esquizofrènia poden arribar a ser molt temibles com ho és Putin o com ho va ser l’expresident dels Estats Units Donald Trump, un personatge amb un ego prepotent, i tothom va veure les seves extravagants reaccions, que són una mostra prou gràfica de com el poder pot arribar a fer embogir i desequilibrar quan hom s’adona que el perd o no pot mantenir-lo. Com deia, no són únics i se’n troben en qualsevol punt de la geografia. Els més detectables, però, els trobem en el món de la política i especialment en les files dels partits que descriuen en els seus programes uns interessos econòmics o geopolítics i que en cap cas els preocupa resoldre els grans desequilibris socials i econòmics on pretenen desenvolupar la seva acció política. D’exemples com aquests en trobem un reguitzell en els textos d’història, i no només en l’àmbit polític, també en el professional, o en associacions d’entitats socials. A casa nostra, o sigui a Catalunya, també aquesta dissortada plaga ha fet acte de presència, especialment –com apuntava– en persones de partits de dretes, ja que és on més els permet expandir el seu insaciable desig de sobresortir.

La darrera picabaralla entre JxC i ERC, amb la sortida del govern de JxC, ha estat un cas d’egocentrisme d’un determinat sector de Junts, ja que és prou evident que els incomoda no poder controlar el timó del govern o que Waterloo no aconsegueixi imposar allò que Joan B. Culla descriu com la “doctrina que professen alguns dels seus adeptes: l’Assemblea Nacional Catalana, la majoria de JxC, els presidents Torra i Puigdemont i aquell sector radicalitzat que veu botiflers arreu”. Per a aquests “adeptes”, l’estratègia del govern d’Esquerra els devia ser insuportable i per això van reaccionar plantejant una moció de confiança al president Aragonès, perquè amb aquesta maniobra, ben segur, creien que podrien guanyar les consegüents eleccions que s’haurien de celebrar.

L’esmentat historiador Joan B. Culla critica també en el seu recent article que vulguin fer-nos creure “que el problemàtic «mandat de l’1 d’Octubre» té una vigència indefinida i sense data de caducitat”, per la qual cosa afirma categòricament: “Cap país del món no ha esdevingut independent en virtut d’un referèndum que no s’hagués celebrat poques setmanes o mesos abans de la proclamació. I tampoc: l’1-O no pot legitimar el Consell de la República que estigui per damunt del Parlament democràticament elegit.”

Conclusió: sense endinsar-me en el vergonyós cas Dalmases, la decisió egocèntrica de Junts de desentendre’s del govern posa de manifest que no els importen les institucions de Catalunya ni les necessitats dels ciutadans, ni que el soroll de les seves crítiques posi en perill l’independentisme.