El ‘pas’ endavant de la sedició

L’anunciada derogació del delicte de sedició al Codi Penal espanyol, a falta de la concreció final de la reforma legal i de la seva aprovació al Congres dels Diputats, no pot ser considerada d’altra manera que de pas endavant, perquè deixa enrere un tipus penal concebut i redactat fa dos-cents anys que havia quedat superat en el context de les democràcies occidentals al segle XXI. A partir d’aquí, l’abast final d’aquesta reforma i el seu impacte real en el conflicte polític entre Espanya i Catalunya i en la repressió judicial de l’independentisme són qüestions més interpretables, que demanen més temps i recorregut per poder ser valorades en la seva justa mesura. És una evidència que la desaparició de la sedició restarà una eina a la judicialització del conflicte i la repressió que ha comportat, però no és menys cert que la mateixa reforma en proporciona d’altres d’associades al delicte de desordres agreujats, que millora la posició jurídica de l’Estat en el seu setge als exiliats, que no empara la immensa majoria dels 4.000 represaliats arran de l’1-O i, el més important, que no elimina les capacitats de la justícia ‘patriòtica’ per continuar relligant la repressió d’estat contra el procés sobiranista a Catalunya.

Hem de convenir, doncs, que l’eliminació de la sedició serà una bona notícia, com ho van ser els indults als presos polítics, i que si totes dues són resultat de la mesa de diàleg i negociació amb el govern espanyol, benvingut sigui el fruit. Però el relat optimista que va institucionalitzar el president Aragonès d’un “primer pas important” només se sosté si després en venen uns quants més que permetin avançar significativament en la mateixa direcció. I la lectura del tot escèptica del president Puigdemont només serà vàlida si la justícia europea acaba fent una esmena a la totalitat a la repressió espanyola del referèndum de l’1-O. El que posa d’acord totes dues visions és que la sedició no ha estat mai el problema entre Catalunya i Espanya, ni ara, ni el 2017, ni abans, i que la desaparició d’aquest tipus penal no permet ni albirar ni pressuposar cap avenç en la resolució democràtica del conflicte polític.