El voraviu
Va, que sumeu als tres
Costa més acordar l’escenificació dels acords que tancar els acords mateixos
Un dia d’aquests, submergits en articles, tertúlies i ponències sobre la sedició, cauran els pressupostos com cauen les cadenes de fitxes de dòmino. Una darrera l’altra. No caldrà que ningú, com ara Ernest Maragall l’any passat, surti a dir que a ell l’obliga el partit. Tots se saben obligats i el vocabulari preparat en la recambra serveix a tots. Molta “responsabilitat”. Molta “reconstrucció postpandèmia”. Molta “funció social” i molt “aprofitament dels fons europeus”. És molt possible que els departaments de comunicació i els caps de gabinet ja tinguin pactades les dates en què ens ho faran saber i els formats de presentació. Pressupostos de Barcelona. Pressupostos de la Generalitat. Pressupostos de l’Estat. Per aquest ordre o per qualsevol altre. Sol cada grup davant el faristol i la premsa o en companyia. La majoria de vegades, costa més acordar l’escenificació dels acords que tancar els acords mateixos. Socialistes, republicans i podemites sumen a tots tres llocs i és el que han de fer i faran. Ningú no es pot permetre entrar en el 2023 amb pressupostos prorrogats, ningú. Però els tres que tenen responsabilitat de govern en algun dels tres executius, menys que ningú. Demanen pressupost Europa, patronals, sindicats, governs, oposicions i societat civil. Què pot fallar? Va! No maregeu més la perdiu, que sumeu als tres! En el punt que estem, els pressupostos del 2023 són un tornajornals a tres bandes. No cal dir-ne tripartit.
