La revolta popular

El govern de Pere Aragonès ha perdut la confiança del Parlament. El president molt probablement perdria una qüestió de confiança, tindrà dificultats per aprovar uns pressupostos i no gosa convocar eleccions. És, doncs, un govern sense legitimitat i, malgrat tot, ha participat en –i ha culminat– una negociació amb l’executiu espanyol sobre la reforma del delicte de sedició i ho ha fet contra tots els actors de l’independentisme.

No sé fins a quin punt els estrategs d’ERC han calibrat que mantenir un govern al límit del suport democràtic, amb un programa certament contrari a l’objectiu que es va anunciar a les eleccions del 14 de febrer de 2021, legitima un gest de revolta popular aquesta vegada no sols contra l’Espanya repressora sinó contra l’autonomia dins el marc constitucional espanyol.

El carrer no es pot menystenir (i potser per això la sedició s’ha transformat en “desordres públics agreujats”: per carregar amb més pena contra qualsevol ciutadà que es manifesti per posar fi al règim vigent). No oblidem que va ser el torcebraç popular de la darrera Diada allò que va portar la coalició de govern al col·lapse i a la sortida de Junts. També podria ser la mobilització allò que acabés de rematar aquest govern sense suports parlamentaris.

Però la revolta popular, més que contribuir a la liquidació d’un executiu en agonia, caldria que es tornés a centrar en l’horitzó que va impulsar el mandat de l’1 d’octubre de fa cinc anys; a saber, fer efectiva la declaració d’independència. La descomposició del sistema autonòmic seria una conseqüència col·lateral del gran gest de sobirania consistent en els moviments fàctics per controlar el territori i crear les estructures d’estat que garantissin la viabilitat de la nova entitat independent.

La diferència entre l’octubre del 2017 i la tardor del 2022 és que si la ruptura s’hagués consumat en el primer intent el canvi s’hauria materialitzat en un marc d’interacció i complicitat entre la gent i les institucions. Ara, al 2022, en un sentit diferent i a causa de la ignominiosa rendició de la direcció política d’ERC i de la voluntat d’enterrar el procés, la transformació exercida a través de la mobilització popular s’haurà d’executar contra el govern de la Generalitat.

Si alguna cosa revelarà el nou cicle, i aquesta sensació serà més intensa com més temps s’atrinxeri el president Aragonès a Palau, és que el moviment d’emancipació nacional haurà de desbordar les institucions concebudes des de l’autonomia. En els propers mesos veurem amb més intensitat que mai allò que va manifestar el president Torra sobre el fet que l’autonomia és el principal obstacle per a la independència, sobretot si a partir d’ara és el proper aparell autonòmic aquell que actua de braç coactiu de l’Estat contra els revoltats independentistes.

Que al final el govern autonòmic d’ERC i el govern espanyol del PSOE i Podem reaccionin com els pitjors elements de la dreta espanyola no farà res més que contribuir a la total deslegitimació del sistema i a un enfrontament radical entre la ciutadania independentista i les institucions de la claudicació i del servilisme. El president Aragonès encara té una oportunitat per esquivar aquest escenari: convocar eleccions i tornar al camí del procés d’alliberament nacional del qual mai no s’hauria d’haver allunyat.