Així, no

L’acord sobre la modificació del Codi Penal per derogar el delicte de sedició de l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol que porta associada la modificació del delicte de desordres públics està sent, un cop més, un error de l’independentisme. No tant pel que hi diu, que ja hi entrarem –segons qui llegeixes, sembla que és el millor que s’ha fet mai, i segons qui escoltes, sembla un desastre absolut–, sinó per com s’està fent, com s’està explicant i com s’hi està decantant tothom. Perquè hi ha coses que un poble ha de fer unit com a poble. I no vull dir pas que tothom ha d’estar d’acord amb tot, només faltaria. Però cal donar oportunitats que almenys sembli que sabem fer les coses bé. Ordenadament, civilitzadament. L’afany electoralista dels partits ens fa anar pel pedregar i dona versemblança a dues dites dures, la d’Aznar “Abans es fracturarà Catalunya que no es trencarà Espanya” i la de B. Franklin “Hem de romandre junts o ens penjaran per separat”. La unitat estratègica té sentit, d’entrada d’estat. Això que els partits diuen que volen per a Catalunya però que se n’obliden a l’hora de funcionar. Una trobada de grups parlamentaris, de partits, o del govern amb els principals actors hauria anat bé. Almenys sobre un tema important com aquest no hauria sortit cadascú per on l’enfila, oblidant que hi ha pendent tot el procés d’esmenes i creuant, una vegada més, acusacions de traïció i hiperventilació com si no hi hagués demà. Hauria permès una anàlisi més pausada de la proposta sense que els analistes se sentin abocats inexorablement a prendre partit, quan el que s’espera d’ells és que aportin reflexió i raons. I hauria donat força als negociadors. La situació d’ara els en pren. Dit això, i per no fugir d’estudi, hi veig tres elements molt delicats: protegir més l’ordre públic que els drets i les llibertats, donar criteris interpretatius als jutges espanyols, no anar en la línia de les democràcies europees. Això, no. Així, no.