Objectius de les institucions econòmiques

Catalunya disposa d’institucions econòmiques públiques i privades. La incorporació d’Elsa Artadi, procedent de Junts per Catalunya, com a assessora de la presidència del Foment del Treball m’ha recordat que tenia preparat un article sobre el tema de l’objectiu i la manera de ser de les institucions econòmiques catalanes de caràcter privat. En tenim diverses: el Foment del Treball, que es dedica per estatuts a buscar solucions a la confrontació periòdica entre els empresaris i els obrers associats en sindicats, principalment; la Pimec (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya), que també té cura de les microempreses; la Cecot, que va néixer com la Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa i que va fer extensiva la seva acció a les comarques del Vallès, o l’Aeball, que aplega empresaris del Baix Llobregat.

Al marge d’aquestes entitats, hi ha la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya, que fa prou soroll a vegades però que calla en problemes importants. Finalment tenim institucions com Femcat, el Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, que poden fer el que vulguin i que trobem sovint a la premsa.

La meva pretensió seria que aquestes institucions parlessin més sobre els problemes de l’economia catalana i la seva possible solució. No es tracta que es barallin, sinó que llancin propostes que podrien ser seguides per les institucions. La força d’elles en un moment determinat i al voltant d’un tema en concret podria originar un diàleg profitós entre elles i els sindicats. No podem oblidar que en totes aquestes institucions hi acostuma a haver els millors economistes que tenim. La incorporació de la senyora Artadi al Foment pot anar en aquesta línia.

L’activitat d’aquestes institucions hauria de ser honesta i oberta, de tal manera que poguessin estar obertes a peticions de la classe obrera que, fins ara, haguessin estat rebutjades de ple. L’objectiu de tots plegats és arribar a un acord i no pas a un guirigall de propostes que no acostumen a acabar bé, ja que, de bon principi, les posicions són molt distintes. La solució només pot venir de l’acció d’un, dos o tres líders en cadascuna d’elles. Persones que tinguin una trajectòria potent i una capacitat de parlar amb totes les parts amb naturalitat i fermesa. Els insults han de quedar totalment al marge. És molt fàcil insultar. El que és difícil és arribar a un acord.

La nostra societat necessita estudis seriosos sobre els principals temes de la nostra economia i que arribin en forma de textos de vint o trenta pàgines que permetin poder-los estudiar amb facilitat i, després, opinar. El resultat seria unes conclusions que podrien ser beneficioses per a totes les classes de la societat: les altes o capitalistes i la classe obrera. Per cert, no sé per què en diuen “classe treballadora”, perquè tots treballem. Si més no, jo ho faig escrivint aquest article.

Una economia satisfactòria seria aquella en la qual cada part sabés el que ha de fer, i quan una d’elles no obtingués el que li demanen, es treballaria per arribar a un acord i aconseguir el seu objectiu sense que fos perjudicial per a l’altra part. D’aquesta manera, amb diàleg, com he mencionat abans, es farien fora una vegada per totes les vagues i altres enfrontaments nocius per a cada part i, en definitiva, nocius per a tothom. I es substituirien discussions molt aferrissades però sense arribar al confrontament personal i a l’insult, al qual ens tenen tan acostumats actualment els nostres polítics.