Sant Felip Neri, una escola singular

El 8 de novembre el Departament d’Educació i l’Ajuntament de Barcelona acorden el pas a la xarxa pública el curs vinent de l’escola concertada de Sant Felip Neri. Feia mesos que l’equip docent, les famílies, els propietaris del centre –la Fundació Torres i Bages– i el Consorci d’Educació de Barcelona maldaven per fer aquest pas davant del perill de la desaparició del centre per motius econòmics. Finalment, els propietaris de l’espai, la Congregació de l’Oratori Sant Felip Neri, han accedit a llogar-lo al Consorci, la qual cosa ha fet possible l’acord.

Els felipons arriben a Barcelona el darrer quart del segle XVII, l’església i el convent es construeixen entre el 1721 i el 1752 i des de llavors l’oratori ha donat nom a la plaça. Un del fets més transcendentals té lloc el 30 de gener del 1938 quan un bombardeig de l’aviació legionària italiana enfonsa tres cases de la plaça –mantinc encara un record llunyà de runes a la plaça– i deixa crivellades per la metralla les façanes del convent i de l’església, que servien de refugi per a nens vinguts d’altres indrets amenaçats –Madrid– o ocupats per les tropes faccioses. Va caure una bomba enmig del claustre que va matar 42 persones, la majoria nens. Els veïns treien els cossos a cops de pala d’entre les runes. Com en el cas de Gernika, la dictadura va culpabilitzar després els republicans. En va, perquè al barri tothom sabia prou bé què havia passat.

El bombardeig engrandeix la plaça amb la desaparició de tres edificis i la segona meitat dels cinquanta del segle passat es remodela la plaça amb la construcció de l’escola, el trasllat de les façanes dels gremis de sabaters i calderers al lateral buit del nord-oest i una font octogonal al bell mig, coronada per les desaparegudes estàtues de sant Sever, primer, i d’un estudiant, després.

L’escola s’havia pensat inicialment per als escolans del barri, però, per consell de Jaume Bofill i Bofill, el pare Serafí Alemany i Esteve, que era l’encarregat de tirar endavant el projecte de la Congregació de l’Oratori, decideix fer una escola per als nens del barri. S’obre a principis d’octubre del 1959 amb 18 alumnes. En Joan Salvat, pedagog, artista i primer director i ànima de l’escola, s’hi incorpora el 19 d’octubre i amb ell tot un seguit de professors (Manuel Trilla, Joan Rebagliato, Rosa Maria Esbert...). El que no sabíem llavors és que vivíem en un petit oasi on saludàvem donant la mà als mestres a l’hora d’entrar i sortir de l’escola. Debatíem i preníem decisions en assemblea sobre temes importants, fèiem classes de català els dissabtes, la llengua de l’escola era el català (mai vaig sentir en Joan Salvat parlar en castellà) i assistíem a la representació d’obres d’Espriu (Ronda de mort a Sinera, Primera història d’Esther), de Pirandello (Aquesta nit improvisem), de Brecht (La bona persona de Sezuan) al Teatre Romea. Vam aprendre castellà amb Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez (publicat en una editorial argentina), llegíem poemes d’Albertí i Lorca, assaigs d’Azorín (recomanats per José M. Valverde, amic d’en Salvat) i teatre de Ramón del Valle-Inclán. Abans de començar les classes o si ens esvalotàvem més del compte, fèiem exercicis de silenci. En suma, entre el 1959 i el 1970, any en què Joan Salvat va deixar l’escola, la catalanitat, els valors democràtics i la responsabilitat dels alumnes en el propi aprenentatge eren les característiques d’una escola en llibertat que contrastava amb la grisa quotidianitat del franquisme dels anys seixanta.

Hi havia altres oasis (Betània, Costa i Llovera, Tagore, Talitha, Isabel de Villena...) que també intentaven empeltar amb l’esperit d’escola de la República i que preludiaven els moviments de renovació pedagògica Rosa Sensat, però Sant Felip Neri va sorgir enmig d’un dels barris més castigats per la Guerra Civil. Un barri insalubre d’obrers i petita burgesia vinguda a menys (menestrals, botiguers, funcionaris). En definitiva, al Gòtic, més que en qualsevol altre lloc, calia una escola com aquella, per dignificar, recuperar i cohesionar un barri on tothom era perdedor d’una manera o altra. Benvinguda, doncs, l’escola a la xarxa pública, que és el seu espai natural en el dia d’avui. Malauradament, el seu impulsor, de qui encara duu la marca i el mestratge, no ho veurà, perquè se’l va endur la covid-19 el 25 de març del 2020.