De set en set
Armats
Ell va ben armat per la vida. Ella ho pensa des de fa anys, des d’aquella primera vegada que li va petar el cap quan el va veure esmorzant a la plaça amb l’abric negre i les botes militars. Armat amb un rostre d’ulls impossibles de color topazi de l’espai i un somriure dels que surten amb comptagotes, va pensar, ja llavors, que ell venia d’un altre planeta. Podran passar dies, setmanes, mesos o anys. Però sempre que el troba ella se’n recorda de tot. De les tardes que l’ha esperat, de cada vegada que ha buscat els seus ulls entre la gentada, de les birres, els cafès i les converses, dels jocs felins i els capvespres fent el gos al sofà. Amb els anys, segur que els records perdran força i color, es transformaran en metralla dins i fora del pensament. Però hi haurà una imatge que es mantindrà intacta en algun calaix del seu cervell amnèsic. Entrar a la seva habitació i veure tres armes negres —de joguina, però de joguina molt ben feta— descansant sobre el radiador blanc. Un instant de poesia pura. Ella, com Bolaño, dedica els seus dies a buscar bellesa en qualsevol art i en qualsevol lloc, i aquell dia la bellesa se li va multiplicar per dos. Tarantino s’hauria divertit com un nen en una bassa. I Brossa n’hauria fet un poema visual. La prudència no vacuna contra el fracàs: val més deixar-se anar i veure què passa. Ell tenia raó: sense pressió ni expectatives, l’armament de cadascú té més poder de seducció. Les clapes de quotidianitat no es contradiuen en absolut amb el desig secret. I tant ell com ella només aspiren a una vida que els dispari bales de calma blava, d’aquella mena de blau que batega com un orgasme.