Deu ser que soc de lletres

No em surten els números, no em surten de cap manera, i deu ser això. Deu ser que soc de lletres i que els percentatges se m’escapen, se m’escolen com l’aigua clara entre els dits. El càlcul de les variacions de l’índex de preus de consum, posem per cas, em resulta tan poc entenedor com l’alfabet ciríl·lic, enrevessat ell, i de la mateixa manera que les faccions se’m deformen davant una paraula incompresa en aquest sistema d’escriptura utilitzat a molts països eurasiàtics i que a mi em resulta del tot aliè, imagino les ganyotes amb què dec gesticular si intento comprendre, per exemple, conceptes tan abstractes per a mi i que hauria d’aprendre, com ara inflació, deflació, desinflació...

I és que, en aquest país, és molt difícil ser de ciències. Mireu, la paraula escrita és ferma. La paraula escrita és permanent. És un testimoniatge que perdura en el temps, pels segles dels segles. Guaiteu si no els documents deixats pels nostres ancestres literaris. Per posar un exemple: qui s’atreviria a interpretar de distinta manera a l’establerta l’obra magna de Bernat Metge? Qui gosaria discutir el sentiment d’enyor del poeta Jacint Verdaguer?

La meva ànima està trista/ Catalunya del meu cor/ tants dies que no t’he vista!/ tants mesos ha que t’enyor!/ Lluny de tu, què se me’n dona/ de les flors ni dels jardins?/ Ton amor és ma corona,/ tos rebrolls mos gessamins. (Fragment de Lluny de ma terra – Pàtries).

Entesos, hi estem d’acord, només són paraules. I és cert que les paraules, com assevera la dita, se les acaba enduent el vent. Mes les que queden ben escrites, el paper les ben reté.

No passa així amb els números. I és que no em negareu que les matemàtiques són difícils. I han canviat al llarg del temps! Punyeta, que abans, a l’escola primària recordo un tal Sr. Andrés, un home amb menys paciència que cabells (i de cabells en tenia pocs) que insistia en el fet que dos i dos són quatre i s’hauria deixat arrencar un braç apostant per la veracitat d’aquesta asseveració. “Las matemáticas son exactas”, deia l’home! I ho repetia i ho repetia... Doncs, mireu que ara ja no és així. Pobre, el Sr. Andrés, si aixequés el cap! I seguint el seu exemple agafeu, agafeu llapis i paper:

Si aneu al supermercat i el salmó, que costava sis euros fa una setmaneta, ara en costa nou, l’increment no és del 50%! Si aneu a buscar sorra per a la sorrera del gat que, just la setmana passada, en costava vuit i ara en costa dotze, em jugo un pèsol que el resultat us sortirà el mateix: un 50%! Error! Crassus errare, que deien els romans! El resultat correcte, segons els entesos en la matèria, és un 8% i potser, per a alguns més magnànims, fins i tot un 10%. I a què respon, doncs, aquesta perseverança per part nostra en l’error de considerar un increment d’un 50% en el preu de molts productes quan anem al supermercat, us preguntareu...

Doncs bé, jo tinc la meva teoria. Senzillament, al fet que anem fluixos de matemàtiques! Que pagàvem el cole amb cebes; que fèiem campana; que ens escapàvem al camp dels socs a fer unes cigarretes mentre el pobre hermano Manel, tot posat ell, s’escarrassava a fer-nos entendre el llenguatge amb el qual Déu va escriure l’univers, segons deia un tal Galileu Galilei. Com voleu entendre termes matemàtics si no estàveu atents? I ara n’estem pagant les conseqüències! I no entenem res de res. I no ens adonem que, si realment els preus haguessin pujat un 50%, tal com ens indiquen els nostres càlculs erronis i absolutament allunyats de la realitat, el sou se’ns hauria reduït en un 33%! Però, per l’amor de Déu, que no veiem que no podríem anar de vacances ni pensar a canviar de vestuari, ni encara menys comprar-nos un cotxe o un habitatge digne, ni… Ah!, que ja no podem?

Si és que fixeu-vos com de car ho estem pagant que, per no haver estat atents i no saber fer ni les operacions matemàtiques més bàsiques, ara, i segons els nostres càlculs, estem vivim per sobre de les nostres possibilitats! Oh, calleu, que si no aprenem ràpidament a fer els comptes, tal com els fan els experts, aviat correrem el risc de carregar-nos, fins i tot, l’estat del benestar!

Sí, sí. Nosaltres solets.

Paraula de gironina.