El voraviu
Criptoestafats
Viure com una antigalla no és recomanable. Ser massa modern, tampoc
Si vostè és un dels 17.000 ciutadans a qui han fet la pell amb aquesta estafa multinacional de les criptomonedes, em sap greu, l’acompanyo en el sentiment. Desitjo que ho pugui resoldre com més aviat millor i que no li generi massa maldecaps i que no resulti un cop definitiu per a la seva economia. Però no sé si el planyo, home o dona de Déu, i ja em dispensarà que no sigui més empàtic amb la seva problemàtica. Sense conèixer-lo (conèixer-la) de res, alguna cosa dins meu m’arrossega a recordar-li una de les dites de l’àvia Neus, aquella que diu que si no vols pols no has d’anar a l’era. No tenia prou indicis que es posava en un jardí? No parlo només pels estafats, també per aquells a qui han enganxat amb unes baixades de valor que fan feredat. En què estaven pensant quan hi van invertir? Què porta un ciutadà que no estigui molt introduït en un món tan nou i tan desconegut com aquest a jugar-s’hi els doblers? La promesa d’uns guanys desmesurats i ràpids que no aconseguirà enlloc més? La voluntat d’exhibir modernitat? Ningú el va advertir que es posava en terreny enfangat? No m’ho puc creure! O és que realment hi havia tants de ciutadans que sabien de què anava aquest món de les criptomonedes? Sembla estrany que no escarmentem i que generació rere generació busquem duros a quatre pessetes i ens hi acabem fent la pell. Viure com una antigalla no és recomanable. Ser massa modern, tampoc.