Una pobresa digna

És molt pesat que t’expliquin un somni. Demano disculpes. Sovint somio que soc petit i que estic a casa. És migdia. Tot exhala una càlida sensació de llar protectora: el borbolleig de l’escudella que cuina la mare, el perfum de verdura que s’expandeix pel passadís, la piuladissa d’ocells a les branques del taronger. Més enllà del tènue fil argumental del somni, el que més em sorprèn quan em desperto és la poca quantitat d’objectes que aleshores teníem a casa. Tot hi era de manera elemental, despullada. He tornat a veure la nevera Kelvinator, lil·liputenca. El televisor en blanc i negre, amb els dos canals. No tenim telèfon. Som descuidadament feliços. És una pobresa digna.

Al llibre Ciutadania, el pensador Étienne Balibar recalca que les societats dignes són aquelles que fomenten la força emancipadora i transformadora de la ciutadania, aquelles en què les persones no són reduïdes a peons obedients sinó considerades com a actiu principal. I també recalca que, a través del que ell designa “contraviolència preventiva”, els poders, per autoblindar-se, sempre es reserven el privilegi de definir allò que és violència i allò que no ho és.

En el marc d’una Espanya que va edificar la Transició sobre sorramolls autoritaris i en el marc d’una justícia de comportament arbitrari, ara se’ns presenta com un trumfo de progrés el pacte de reforma d’un codi penal que conculca llibertats bàsiques, constreny l’espai ideològic, intimida la ciutadania a l’hora d’explotar la seva capacitat emancipadora, i resta força als demòcrates i a l’independentisme per denunciar la repressió que s’està patint i que es patirà. Ni en el pitjor malson hauria cregut que acabaríem abonant la misèria d’aquestes conquestes putrefactes. Ens hauria donat molta més fortalesa democràtica afrontar de manera valenta i col·lectiva la repressió de l’Estat. I instal·lar-nos en el reconeixement d’una penúria digna, que hauria exigit superació, fermesa, solidaritat, i polítiques emancipadores. És a dir, de futur.