Els precedents

Distrets amb tones de propaganda institucional dels èxits assolits i amb les reformes de les lleis de sedició i malversació, sembla que la classe política treballa sense descans. A efectes pràctics, molta xerrameca per a no res. Si es deixa als juristes –que són els que en saben– i als tertulians –que saben de tot– l’abast real dels canvis de les lleis, cal veure’n els precedents, una actitud de sentit comú. La dreta espanyola –PP i cosins germans– sempre ha volgut esclafar qualsevol diferència més enllà d’allò que ja Franco va definir com a “peculiaridades regionales”, això sí, sense tocar la mamella que els permet viure de les rendes; no cal esperar-ne cap gest. Per la seva banda, l’esquerra espanyola –PSOE i, des de fa menys, Podem i família– sempre ha acabat aixecant la camisa als catalans, això sí, amb bones paraules i molta demagògia; mai no han complert res d’allò que han dit i promès.

La pregunta és què fa pensar als nostres governants que ara serà diferent? Algú creu que, per primera vegada en la història, les coses seran d’una altra manera? I, en el cas hipotèticament més que improbable que ara s’hi posessin de cara, fins quan duraria? Fins al final de la legislatura? Perquè, després, una altra vegada marxa enrere, tal com ha passat, per exemple, amb totes les lleis estatals sobre l’ensenyament. Si el PP ja amenaça d’endurir una llei que encara no ha estat reformada i els feixistes d’il·legalitzar independentistes, els socialistes no són gens ambigus sobre les seves veritables intencions pel que fa als exiliats i a l’anestèsia civil.

Si l’Estat espanyol ha estat sempre un galtes amb la UE, l’ONU i en les relacions diplomàtiques, algú pot esperar que vagin de bona fe amb la seva colònia més productiva? Ni la por, ni la cadira, ni la paga, ni uns indults ho justifiquen.