Qatar i la corrupció global

Que el món de l’esport tendeix a ser reaccionari i corrupte, ho sabia tothom. Que esport i política formen un binomi sospitós, ha estat sempre un secret de domini públic. Que el mundial de Qatar és una vergonya, se’n comença a parlar generalitzadament tot just ara, quan ja no hi ha possibilitat de fer efectiu un boicot. De fet, les crítiques de les darreres setmanes, centrades en l’hostilitat del règim teocràtic de l’emirat contra l’homosexualitat (un delicte que comporta la pena capital), ha estat la gran oportunitat per dissimular rere la bandera de l’arc de Sant Martí la inacció del món esportiu, perquè l’homofòbia d’aquest emirat és tan sols la punta de l’iceberg d’una teocràcia medieval a qui el món riu les gràcies, prèvia acceptació d’un maletí carregat de petrodòlars.

No cal, potser, recordar els 6.500 treballadors morts, pràcticament tots migrants, sense drets i en condicions d’esclavatge, en les obres del mundial, segons The Guardian. Ni tampoc l’estatus de les dones com a permanents menors d’edat, o l’absència de llibertat religiosa, o la no acceptació dels drets humans més elementals. Tampoc caldria que la celebració d’aquest mundial (com altres esdeveniments esportius o científics multitudinaris) van motivats per emblanquinar un règim teocràtic i feudal en la seva disputa geoestratègica amb una Aràbia Saudita que la té bloquejada, que tendeix a tapar les boques del seu país a còpia de repressió, i les de l’estranger amb carretades de diners. I la FIFA, una organització amb una tradició que en cap cas podríem qualificar d’honorable, és avui responsable d’aquesta capa de pintura blanca amb què avui tracta de reivindicar un règim al qual molts acusen de promoure el terrorisme islamista global.

Ara bé, el principal perill no va tant d’una pilota que roda damunt una gespa regada a diari enmig d’un desert, ni d’uns barbuts que promouen l’odi a Occident i els infidels, ni al gas i energies fòssils que acceleren el canvi climàtic i que continuen sent la principal via de finançament de l’emirat, tampoc les guerres regionals d’interposició patrocinades a la regió –el cas del Iemen– o la gihad que promou al desert del Sàhara, a les selves d’Indonèsia o als suburbis de París. El principal problema són precisament els diners com a instrument de compra de voluntats arreu del planeta, molt especialment a Occident, i a tots els nivells.

Se’n recorden, de la Qatar Foundation que va comprar la samarreta del Barça ara fa uns anys? Es tractaria d’un exemple de la diplomàcia de les fundacions que es dediquen a transformar, d’acord amb una determinada ideologia (reaccionària, malgrat retòriques progressistes) espais estratègics de la societat, com ara l’escola. Aquest instrument de la diplomàcia qatariana, disfressada d’ONG, és una de les que fomenten la “innovació educativa” –atorguen el premi WISE a qualsevol que afalagui les seves propostes– consistent en molta tecnologia i erradicació de les humanitats, molta privatització i submissió dels governs als fons externs. Ara bé, són els diversos fons qatarians (i d’Aràbia Saudita, i dels Emirats Àrabs) els qui han irromput a les borses i les inversions (també, per exemple, els que intervenen als mercats immobiliaris desnonant famílies i inflant artificialment els preus) fins al punt que una retirada sobtada d’inversions podria causar un terrible col·lapse econòmic global a Occident. Aquests fons, diria que més que el gas i el petroli, representen el seu veritable botó nuclear en un context en què la financerització de l’economia deixa indefenses les societats. És així com, per tant, mitjançant la corrupció que implica la compra de voluntats i silencis, institucions, mitjans o qualsevol altre element influent, el despotisme teocràtic de Qatar acaba prenent decisions en nom de governs, actors estratègics o federacions d’esports.

En circumstàncies com aquestes, el boicot hauria de ser el més normal. I potser plantejar que organitzacions com la FIFA haurien de ser dissoltes, o crear-ne d’alternatives, perquè fins i tot els negocis tenen límits i el mateix Adam Smith s’hauria escandalitzat d’aquest lamentable espectacle. Quan no som capaços d’enfrontar-nos a la corrupció global, aquesta acaba penetrant també en el més profund de l’ésser. Ja ho deia Margaret Thatcher: “l’economia és el mitjà; l’objectiu és transformar el cor i les ànimes”. Mai una pilota havia fet tant de mal.