Repeticions i monstres

No som sinó el resultat d’una tirada de daus. S’han hagut de compenetrar molts atzars favorables perquè un vespre que t’has aturat a llegir la carta d’un restaurant, una cambrera que no t’ha tret els ulls de sobre surti a disculpar-se, quan ja te n’anaves una mica incòmoda, per dir-te amb una tendresa inesperada: “És que ets clavada a la meva mare.” O perquè al cap d’unes setmanes, a la botiga de telefonia on renoves el mòbil, la noia que t’atén t’acabi confessant: “Em recordes tant algú que conec!” Les mares i els amics també tenen ulls, boca, nas, a vegades una mena de pentinat i potser un gest semblant de falcar-se les ulleres al front quan han de mirar de prop. Aquesta classe de confusions són habituals, i hi ha qui creu que tots tenim, en algun lloc proper o remot, un altre jo calcat que fa una vida paral·lela a la nostra i de qui no sabrem mai res; a tot estirar ens n’arribaran indicis com aquests, que ens confronten amb l’evidència de no ser ni tan singulars ni irreemplaçables, sinó creacions de combinatòria limitada i, per tant, obertes a la repetició i la coincidència. La intel·ligència artificial no fa altra cosa que reproduir certs atzars de la vida en un entorn controlat. És el que ha provat de demostrar una de les ponències de les recents Jornades Varés d’Imatge i Recerca de Girona, que presentava els resultats de l’aplicació de les xarxes generatives d’imatges a una part del fons de retrats històrics del CRDI. L’experiment, abordat pel col·lectiu Estampa, ha donat lloc a una sèrie de rostres duplicats a partir de l’original fotogràfic (amb variacions mínimes però inquietants), del qual s’allunyen per un fet substancial: les imatges generades per algoritmes corresponen a unes persones que no han existit mai. El llindar formal és finíssim, però l’ontològic és abismal. Ja no es tracta que aquesta no sigui la teva mare, sinó que ha estat programada amb el supòsit que totes les mares encaixen dins un patró que ella encarna i que, per tant, dilueix els records, l’afecte i el vincle que t’hi uneixen en una emotivitat homogènia i predictible. No es pot pas desdenyar la utilitat del mètode per identificar víctimes anònimes (donant-los un rostre possible) o per conjecturar genealogies, però de moment està espantosament a prop de l’eugenèsia, de la presumpció que hi ha una humanitat estàndard al marge de la qual trauria el cap una alteritat paorosa: el monstre.