De reüll
Màgia diària
Al principi fa mandra, s’ha de reconèixer. Ficar-se a la piscina, amb l’aigua refredada un grau –diuen– per estalviar energia. Però després tot canvia i s’opera la màgia. Sentir com el cos s’adapta al medi líquid, com el peix que reconeix el seu hàbitat. Notar com es tensen i es destensen els músculs, entregar-se al ritme hipnòtic de les braçades, ara crol, ara esquena. Deixar volar la ment o omplir-la de pensaments mentre avances pel teu carril amb precisió metòdica. Sortir de l’aigua amb reserves de carburant –del bo– per cremar durant la jornada i decidir que, ara sí, després de la piscina i del primer cafè, comença de veritat el dia. Recollir la tovallola i veure les senyores de l’aiguagim marcant passos impossibles i les criatures celebrant el canvi d’aula. I els que venen a fer recuperació i els jubilats que no tenen pressa i els que sí que en tenen i ja han marxat fa estona. El noi d’espatlla ampla que llisca damunt l’aigua amb l’elegància d’un esquiador; les embarassades, els nadons al coll de la mare... i tants i tants usuaris que demà no anirem a la piscina. Els treballadors de les instal·lacions esportives, els que fan possible aquests petits grans moments de cada dia, anuncien vaga. Lluiten per un salari digne, i aquí no hi ha màgia que valgui.