El banc no hi perd mai

“Naturalment que ajudarem els més vulnerables”, proclamava dimarts un dels màxims executius de la gran banca espanyola. Amén! Mai els seus interessos i els de les rendes més baixes havien coincidit tant. I tant que els ajudaran! Preferiran mil cops ajornar pagaments, allargar terminis, concedir carències i congelar quotes, si a canvi tenen lligat el client per més anys i, sobretot, si diferir el cobrament els permet assegurar-se’l. En tots aquests casos, hi guanyen. Els bancs n’han après, de la crisi del 2008. Saben que només hi poden perdre si el client no pot pagar la quota i acaba desnonat d’un habitatge que, en mans del banc, en molts casos passarà a ser un actiu tòxic difícil de posar en el mercat. Fa una dècada llarga, a molts bancs els va salvar un rescat públic, justificat (amb raó) per evitar el col·lapse de les entitats i salvar l’estalvi privat. Un rescat de 100.000 milions d’euros que, sigui dit una vegada més, havien de reintegrar... fins que ja no va fer falta.

La ministra Calviño presenta amb pompositat el que considera un puntal de l’escut social. Mau... Si per allargar set anys el préstec, congelar quotes 12 mesos i pagar només interessos durant cinc anys, a casa només hi poden entrar 25.200 euros bruts anuals, la conclusió només pot ser una: la proposta està pensada per a qui amb l’Euríbor negatiu ja vivia al límit –hi havia alternativa?– i a partir d’ara o paga la hipoteca o es mor de gana i de fred. Contents pels que salvin un projecte de vida –o n’ajornin la fallida–, però fotuts perquè la banca encara n’obtindrà un guany reputacional mentre continua acomiadant personal i tancant oficines sense necessitat, fuig del cara a cara amb el client i deixa pobles sense ni un trist caixer automàtic. I els seus beneficis creixen amb una facilitat obscena sense un trist impost extra –complex de legalitzar– que en rescati una part per a l’interès comú.