Obediència contra llibertat d’expressió

L’absolució del delicte de desobediència al Tribunal Constitucional de què s’acusava l’antiga mesa del Parlament de Catalunya corregeix, almenys de moment, una anomalia judicial que mai havia d’haver entrat en la via penal, però continua posant de manifest el dèficit democràtic d’un estat que no accepta la llibertat d’expressió en tota la seva extensió. El TSJC absol Roger Torrent, Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado perquè considera que les providències del TC permetien més d’una interpretació i que no està provat que els acusats actuessin amb total coneixement de les instruccions judicials. Una argumentació que a dins del mateix tribunal sentenciador ha tingut un vot particular que s’ha pronunciat en sentit totalment contrari. La qüestió de fons, lamentable i preocupant, continua sent que el sistema espanyol permeti la ingerència judicial en les agendes parlamentàries i s’atorgui el poder de posar el morrió als diputats i diputades quan estan disposats a debatre qüestions tan legítimes com ara la independència o la corona. I la pregunta, recurrent seria: pot o no pot el Parlament de Catalunya, que representa la ciutadania, parlar del que consideri oportú?

Res d’això queda realment esmenat, però és remarcable que la decisió del TSJC hagi arribat precedida per la tenacitat de Josep Costa, que ha reprovat diferents magistrats que inicialment hi havien d’intervenir. Costa, però, arribarà fins al Tribunal d’Estrasburg perquè creu que el TC ha actuat com a jutge i part posant en qüestió la seva pròpia imparcialitat. Afortunadament, queda clar que l’ànim repressor de la judicatura més conservadora té un límit, que ara s’intenta compensar amb reformes legislatives i per la pressió indirecta de les resolucions de la justícia europea. Però el problema quedarà latent mentre aquests jutges conservadors estiguin disposats a retorçar les lleis en defensa de la unitat de la seva pàtria i la inviolabilitat del seu rei, dos temes que han esdevingut obstacles per a la democràcia espanyola, molt lluny encara de ser plena, satisfactòria o exemplar.