“De tapes” per pobles i ciutats

Molta gent empatitzarà amb aquest article perquè parla d’un patiment quotidià força estès. Em refereixo al martiri que donen les infraestructures metàl·liques de subministraments rodones o quadrades que salpebren les calçades de pobles i ciutats, convertint-les en una infausta “ruta de tapes” pels sotracs dels vehicles que hi passen per sobre, malmetent els edificis i la salut mental dels qui els habitem. A Olot en tenim un exemple en una desgraciada avinguda que tècnicament és un carrer per més que alguns s’entestin a dir-li “vial”, que suma un nombre estratosfèric de repics si considerem els 600.000 camions que cada any suporta, monstres de 40 tones inclosos a tres metres de les façanes. Del correcte manteniment dels elements de serveis n’haurien de respondre les companyies que els han situat a la via, tasca que l’Ajuntament deu trobar complicada i que resol posant-hi ell mateix un xic de pasta, mai millor dit. Una solució tan apanyada com insuficient. Al final, qui o com es faci no és cosa dels ciutadans. Sí que ho és, però, reclamar un ferm en bones condicions de planor i sense forats, indiscutible si entoma trànsit tan pesant. Jo, que encadeno tres anys de reivindicació per dues tapes que m’alegren les nits, fa poc veia per fi com arranjaven els desperfectes en un pim-pam amb la mescla... Quina il·lusió! Però no. Baixo i comprovo que només n’havien reparat la meitat perquè, diuen, si fan el perímetre sencer la maleïda no es podrà obrir. O sigui, que he de continuar aguantant el 50% del greuge. I llavors et desesperes, i no entens res, i tens ganes d’agafar els trapaus i fotre el camp cap a on regnin el sentit comú i el respecte, un lloc que no deu ser a prop perquè, del tema, les xarxes ibèriques en van plenes. Excepcions a part, arreu fan pegats i cal passar alguna frontera per arribar on ho resolen amb un sistema diferent, més car, perquè és prioritat que una persona que paga una burrada d’impostos per viure en el carrer que sosté injustament l’economia de tota la comarca, no hagi de pidolar eficàcia i escombrar els trossets de casa que li cauen del sota teulat. I, sobre tot, per una diferència clau: els seus consistoris tenen oficines tècniques al dia de les innovacions, amb la pacificació i la sostenibilitat per bandera. Aquí, caldrà continuar esperant.