El prestigi de l’escriptura

Està l’escriptura de moda? La proclivitat a escriure és tan antiga com la civilització, però potser des del romanticisme i el descobriment del jo –com a entitat autònoma i amb voluntat lliure i singular–, que les ganes de fer sentir la pròpia veu enmig del desgavell del món s’han fet més explícites. No és cap novetat constatar que les xarxes socials, de moda des de les últimes dècades, faciliten sobretot fer-nos mirar, buscar l’aprovació meravellada dels altres enmig d’una cultura de masses enormement atordidora. Gràcies a les xarxes socials hom pot aspirar a aquells “quinze minuts de fama” dels quals ens parlava Andy Warhol, que va vaticinar que aquesta, a sobre, seria “mundial”. L’acumulació de “m’agrada” i de visualitzacions a un vídeo de TikTok pot acabar sent això; però és ben cert que el prestigi del llibre no ha decaigut des de Gutenberg. Tothom aspira a arribar al llibre, per molt que s’hagi fet famós lluny de la literatura. El llibre continua sent una forma de consagració, d’emblema amb què coronar un jo que només s’acaba sentint segur quan s’embolica de lletra impresa. Tot passa o s’oblida, sí; per bé que sembla que el llibre té una solidesa potser no indeleble, però sí més duradora.

La proliferació d’escoles d’escriptura podria anar per aquí si se cenyís a donar embranzida a les dèries narcisistes del seu alumnat, i no al noble i vell ofici de la literatura. Escriure pot ser també un exercici egotista, d’exhibició d’un jo que no pot deixar-se de sentir insegur enmig del merder del món d’avui, on tot –el clima, el cap a la feina, el virus, l’estat...– ens amenaça. Però també hi ha qui creu encara en l’ofici d’escriure com a exploració que va més enllà de les dèries desmanegades, i que prova de donar sentit als seus neguits d’una forma que parli per a tots els lectors.

Jo treballo en una escola d’escriptura, en concret la de l’Ateneu Barcelonès. Ara mateix, és la més gran d’Europa pel nombre d’alumnes, cosa que potser evidencia fins a quin punt les universitats estaven desatenent una formació –en la redacció de narrativa publicable– que d’altres institucions han vingut, sortosament, a atendre. Abans se les anomenava “tallers”, però ha estat la seriositat, el rigor i l’aposta per un mètode pedagògic i de treball el que ens ha emancipat d’aquesta etiqueta empobridora. Hem fet el que fan les universitats nord-americanes i angleses, per exemple, a les quals ningú els discuteix la legitimitat per formar futurs autors sòlids. Ara ja podem dir que ja hi ha un premi Nobel de literatura, Kazuo Ishiguro, sorgit d’un programa d’escriptura; va ser l’elaboració de la seva primera novel·la la que li va atorgar el títol de master of arts.

Un altre gran autor, que es dedicava a formar escriptors a aquest nivell, va ser David Foster Wallace, que va deixar escrites unes reflexions molt interessants sobre aquesta feina en un assaig imperdible: Futurs narratius i autors notòriament joves; paper per desgràcia encara no traduït al català. Foster Wallace constatava el que també ja podem afirmar de les nostres lletres catalanes: “Mai ha existit una generació literària amb una formació tan exhaustiva...” Això per si sol no garanteix l’excel·lència de res, però al meu parer és just corroborar també la bona salut, ara mateix, de la nostra narrativa literària. Cada any hi ha mitja dotzena d’obres de narrativa en català davant de les quals hauríem de treure’ns el barret, a més de llegir-les. Alguna d’elles, sí, sorgida de la ploma d’algú que ha freqüentat una escola d’escriptura.

Trobar –per dir-ho com Foster Wallace– “una comunitat de persones serioses i afins amb qui intercanviar idees” és un primer pas, però tot es podria dissoldre en xerrameca si no fos per una metodologia. Treballar, sí, però treballar d’una determinada forma, la que vam haver de consensuar col·lectivament un bon plegat d’escriptors que ens dediquem a això. Donar contingut i estructura a un corpus de teoria de la narrativa adreçada a la pràctica també és contribuir a l’edifici literari del país –més enllà de la moda frívola de trobar el propi nom a la coberta d’un llibre i provar a la loteria dels més venuts.