Violència política

Ha estat la setmana del Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència Contra les Dones i se suposava que havíem de poder demostrar que, com a societat, ens creiem aquesta lluita i l’exercim no només el 25-N, sinó durant tot l’any. Per contra, precisament aquesta setmana han readmès l’alumne que havien expulsat pels crits masclistes del col·legi major de Madrid, Ada Colau ha estat notícia perquè li han preguntat (altre cop) per la manera de vestir i, el més greu, la ministra espanyola Irene Montero ha rebut atacs masclistes inacceptables al Congrés. L’episodi ha servit, si més no, per posar sobre la taula una realitat que fins ara no tenia nom: la “violència política”. I puc assegurar que l’han viscut totes les dones que en un moment o altre s’han dedicat a la política: no només han patit un escrutini sobre la seva vida privada i l’aparença física, sinó que han estat acusades d’haver arribat on eren per haver-se’n anat al llit (o per haver “estudiat amb profunditat”, per dir-ho en paraules de Vox”) amb algun paio. Si ets dona i ascendeixes en política no pot ser per la teva capacitat intel·lectual o per la teva formació; ha de ser per les quotes o per tractes de favor (dels mascles, és clar). Les dones en política han estat sempre diana d’un masclisme virulent, que s’ha normalitzat i que ara es fa visible gràcies a agressions tan sonades com aquesta. Si aquests insults passen davant dels focus, en un debat televisat i en seu parlamentària, què no deu passar a les cúpules d’empreses, d’organismes privats o portes endintre de les llars? Era la setmana del 25-N i ha quedat rodona, rodona.