Ignorar els conflictes

Una de les normes de la narrativa clàssica és no deixar mai cap conflicte sense resoldre. Fins i tot en el cas que la resolució sigui, justament, que el conflicte queda obert. Però, sigui com sigui, el lector ha de poder tancar el llibre, o sortir del cinema o del teatre, amb la sensació que totes els nusos i girs patits pels personatges s’han resolt d’alguna manera, positivament o negativa, o bé han quedat oberts perquè així ho ha volgut el creador de la història. El que no pot passar mai, en canvi, és que, per descuit de l’autor, la trama principal o alguna de les subtrames d’una novel·la quedi oblidada a mig camí, sense que se’n torni a parlar més. El lector quedarà perplex, no entendrà res, anirà pàgines enrere a veure què li va passar per alt i per què ja no s’ha tornat a parlar més d’allò que estava en un punt tan emocionant, i finalment esbufegarà i tancarà el llibre amb una sensació de presa de pèl.

És curiosa la semblança de les paraules lector i elector. I també l’ús del mot relat per referir-se als discursos polítics. La batalla pel relat: vet aquí la principal qüestió de la política catalana actual un cop es renuncia a decidir res d’important i transcendent perquè els costos de fer-ho es veuen inassumibles. Però, en lloc de parlar clar i dir-ho, es prefereix tirar de retòrica i qui dia passa, any empeny. ERC, el partit que més esforços està fent per ocupar la centralitat catalana, s’ha convertit en un expert en aquest joc de construir relat. Rescatar un cop més amb els pressupostos un govern espanyol que manté el bloqueig dur a l’autodeterminació catalana i que infiltra agents a les seves joventuts és un gir literari atrevit i brillant. Actuar com si no existís el conflicte i no donar explicacions clares i sinceres del canvi efectuat fa cinc anys, ha deixat alguns (e)lectors confusos i amb la sensació de presa de pèl. Però l’art és lliure i el llibre sembla que es ven prou bé.