Un català a Grècia
Més de tres-centes pàgines que consisteixen en unes memòries, fins i tot un dietari
D’Eusebi Ayensa, porta com a subtítol Una mirada a una història compartida (Pagès Editors. Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2021). Tracta dels anys (2007-2012) que l’hel·lenista empordanès va dirigir l’Institut Cervantes d’Atenes. Més de tres-centes pàgines que consisteixen en unes memòries, fins i tot un dietari; una crònica dels principals fets que ell mateix va empènyer per interconnectar culturalment Catalunya i Grècia; un assaig a la manera dels seus admirats Josep Pla i Joan Fuster; un recull de les relacions que hi ha hagut entre Grècia i Catalunya des de Roger de Flor fins a l’Ítaca de Lluís Llach, sovint inèdites, oblidades o ignorades; una radiografia de la impossibilitat d’una part molt important de la societat espanyola –com fa més d’un segle ja va poetitzar Maragall– per entendre Catalunya; i, especialment, què en saben i què en pensen els grecs de tot plegat. Dit d’una altra manera, un passeig per les relacions catalano-gregues al llarg de la història que ja havia començat a estudiar Rubió i Lluch. Pels capítols van apareixent la presentació d’Empúries –llavors se celebrava el centenari de l’inici de les excavacions– a l’Hèl·lade; les aventures de Ramon Llull a Xipre; de com la llengua catalana impresa en marbre és l’única que figura a l’Acròpolis; Cervantes, Lepant i el paper decisiu de Lluís de Requesens; el suport de Catalunya a la insubmissió de Creta als turcs, el de la ballarina Àurea de Sarrà que va fer tronar i ploure a banda i banda de Corint; els perquès de Riba i Kavafis, les traduccions al grec d’escriptors catalans, etc.
El Cervantes, una institució que paguem tots, té el paper nominal de difondre la cultura i les llengües espanyoles, especialment el castellà, la més important demogràficament, però també les gallega, basca i catalana en un percentatge més reduït. Això és el que pensava Ayensa quan va arribar a Atenes. Com va dir a la presentació que vam fer del llibre a Figueres, ell s’havia cregut allò de l’Espanya plurinacional, de la “nació de nacions”; però l’actitud tan visceralment catalanòfoba del Ministeri d’Afers Estrangers i Cooperació, de l’ambaixada i de la majoria de responsables del Cervantes –els fets, perfectament detallats i documentats a l’obra– el van desenganyar tant que ha conclòs que resulta impossible l’acceptació i la convivència del català a Espanya.
