Una oportunitat perduda

El començament del curs escolar no va ser una bassa d’oli. Després de dos anys immersos en una situació pandèmica inimaginable, que ha transformat les escoles i els instituts en espais educatius segurs gràcies a l’esforç d’adaptació que ha fet tothom, el Departament  d’Educació va imposar un nou model d’inici de curs en què allò menys important era la modificació del calendari –que és el que s’ha venut sense cap mena de complex– i que, en canvi, afectava profundament un element fonamental, que és la preparació del curs. Sovint la societat –i molts dels responsables de l’administració educativa actual– desconeixen  amb profunditat quina és la tasca dels equips directius i dels claustres durant el juliol i els primers 10 dies de setembre i es perpetua la imatge de les  llargues vacances del professorat, que, és clar, comporten també llargues vacances per als nois i  noies. De fet, és un problema social real: les famílies tenen veritables dificultats per fer compatible la seva necessària activitat laboral amb la guarda i custòdia dels infants i dels adolescents. Però pretendre encolomar aquest tema a l’escola sense cap mena de plantejament de fons, a banda de ser populisme pur, aquest any ha estat deixar escapar una oportunitat perduda.  Per què parlo d’oportunitat perduda? D’entrada cal pensar que la Generalitat tenia recursos per poder millorar la conciliació familiar i fer un pas endavant per a la seva millora i això no havia passat mai. Celebrem-ho! S’ha començat per infantil i primària. Perfecte. Endavant. S’ha plantejat que es podia complementar l’horari escolar amb un horari extraescolar que permetés la guarda i custòdia dels infants des del dia 5 de setembre en un horari semblant o igual al de la resta del curs escolar i que, per fer-ho, calia que intervinguessin altres figures professionals per tal que les mestres i els mestres poguessin disposar d’unes hores, a la tarda, per fer tasques que, fins ara, havien fet de l’1 al 10 de setembre. Suposem que la idea és bona (n’hauríem de parlar, abans amb les direccions...). Però s’ha volgut fer entrar el clau per la cabota imposant un  servei de monitoratge, fos com fos, absolutament apartat del projecte del centre i sense cap mena de cura per la qualitat educativa de l’oferta. O sigui: allò important era “guardar”. El  resultat ha estat el que ha estat: manca de monitoratge, equips directius i mestres fent guàrdies a les tardes, cap projecte, cap formació prèvia exigida a les monitores i als monitors, estrès i servei precari.  Fa temps que es parla de l’educació 365, de l’educació més enllà de l’escola, del paper educatiu de “la tribu”, dels plans d’entorn perquè l’educació no s’acabi a l’escola... i un any que hi ha recursos, els dilapidem fent un plantejament igualitari per a tot el país, com si Catalunya fos un  únic entorn social i geogràfic. Un plantejament en què el com passa a ser menys important que el què. I hem perdut l’oportunitat d’obrir un diàleg amb els entorns escolars: ajuntaments, clubs, associacions i centres d’esplai, entre d’altres, i veure com, plegats, amb un treball comunitari,  assolíem acords diferents, adaptats al territori, constructius, veritablement educatius, sense  presses, amb l’objectiu d’obrir els centres més temps perquè les famílies que ho haguessin necessitat haguessin pogut gaudir d’un servei pensat, estructurat en el marc d’un projecte de poble, de barri o de ciutat. I si el primer any no tenia efecte a tot arreu, no passa res. Perquè no tots els centres tenen el mateix entorn i la pressa, en educació, mai no és bona consellera...  Però, és clar, treballar així, a poc a poc, amb reflexió, amb solidesa, amb objectius de fons i amb cara i ulls no ven tant com la imatge del president i del conseller  anunciant, al febrer, que al setembre el curs començaria el dia 5. Una oportunitat perduda. Qui sap si som a temps de redreçar-la i, si volem començar l’escola abans, pensar-hi des de la pedagogia i no pas des de l’oportunisme polític. 

I qui sap, també, si un començament així a les escoles il·luminaria prou per pensar quina podria  ser la continuació als instituts. Pensem-hi sensatament, pel bé de tots.