La rancúnia

“La rancúnia que tenim ve del fet que hem quedat per dessota de les nostres possibilitats, sense haver pogut abastar tot allò que hauríem pogut ser. I això no ho perdonarem mai als altres.” Aquesta frase la va dir el filòsof romanès Emil Cioran (1911-1995), tractat pels habituals enganxadors d’etiquetes de cabdill del pessimisme, el nihilisme, l’escepticisme i tots els -ismes que ara mateix hom pugui imaginar. Sí, faig servir la paraula hom. Si hom no la vol fer servir, per ell farà, però si els quatre que quedem que escrivim en català no fem ús de les eines que tenim, qui ho farà?

Tornant a la rancúnia, al ressentiment, a la tírria de la qual parla en Cioran, independentment de si el lector és optimista o pessimista, podem arribar a concloure que és prou encertada per poder-se aplicar a diverses circumstàncies de la vida. I no és pas un pensament nou. “És propi de l’esperit humà odiar aquell que has ofès”, extreta de la Vida de Juli Agrícola, obra del polític i historiador romà Tàcit (56-120 dC). El que fa aquesta segona frase més preclara és que l’època en la qual l’escriu Tàcit Roma ja està enfangada fins al coll amb tot de gent buscant ambicions en la funció pública i d’altres només pendents de la disbauxa i la riquesa fàcil. Ambdós ens venen a dir que la rancúnia esdevé paranoica i destructiva, i amb motiu o sense, l’altre sempre és i serà culpable de les teves pròpies misèries. I ho podem aplicar perfectament a les famílies, en general; a les batalles estèrils de “tuiter”; a l’actitud d’alguns polítics quan són posats entre l’espasa i la paret... I qui sap si no les podríem aplicar als manifestants marroquins de fa quatre dies a Brussel·les i altres ciutats belgues, els quals, per celebrar la victòria futbolística de la selecció del Marroc al mundial de Qatar contra la selecció del país on viuen i miren de guanyar-se la vida, exaltats, van entrar en un estat d’odi rancuniós i destructiu contra béns i persones que en teoria els han acollit.

Els especialistes habituals en la matèria explicaran que aquesta hybris té moltes causes però que, resumint-les, sempre som els europeus els culpables. Suposo que s’entén la ironia. En català tenim una dita que ja només deia ma padrina: “Massa bé, sol fer mal”, tot volent fer entendre que hom, sovint, sol fer mal ús del bé que té o que se li ha donat. Cosa del tot certa. Hi ha una derivada: “Plany bèsties, que et tiraran coces”, però m’ha semblat que el “bonisme” imperant la mal interpretaria.

Vivim una època desordenada. El rancuniós que no pot aconseguir allò que pretenia o que es creu amb dret de tenir, considera a qui té al costat (encara que l’hagi ajudat i el tingui en consideració) el culpable veritable i, sovint, l’enemic a abatre. Ja ens adverteix el filòsof polític anglès Roger Scruton (1944-2020) que cal anar amb compte amb la gestió de les coses que passen, perquè sovint oblidem que les revolucions totalitàries, en realitat, es construeixen sobre el ressentiment i la rancúnia. De fet, afirma que les ideologies totalitàries “tenen una única font: el ressentiment”. Afegeix que els totalitarismes “racionalitzen el ressentiment i, a la vegada, també uneixen els ressentits al voltant d’una causa comuna”, per fantasiosa que sigui. Segons Scruton, es fa creure als ressentits que institucions com la llei, o la propietat o certa religió, són la causa primera de la desigualtat i, per tant, les culpables de les humiliacions i fracassos llurs. Un cop fet això, ja només cal esperar el desastre.

Tàcit, Cioran, Scruton..., les referències hauran fet esgarrifar a més de quatre. En un país on es llegeix poc i malament, vet aquí una nova temeritat personal. Des de fa moltes dècades a casa nostra hi ha una mena d’ensenyament marxista, lícit i embriagador, que només té una pega: pràcticament, és l’únic ensenyament arreu. Qualsevol altre punt de vista polític i filosòfic és escombrat sense gaires miraments. I és una llàstima. Comptat i debatut: “En una casa, sempre n’hi ha més a embrutar-la que no pas a escombrar-la.” El problema no és pas qui té l’escombra sinó qui té el poder per manar l’escombriaire, el qual, sovint, també serà un ressentit a qui poder manipular.