Mundials

Ja ha començat la copa del món de futbol i ha començat bé, un èxit, milions i milions de persones veient la inauguració, milers d’aficionats encoratjant els seus equips. I la fabulosa màquina de fer gastar bitllets, en marxa. La gent pot estar curada d’espants però d’aquest espant que representa el futbol és difícil curar-se. Com és possible que ciutadans de països que viuen molt precàriament, plens de problemes (o almenys així ho llegim a la premsa), puguin desplaçar-se a Qatar? I per veure un partit de futbol! El nomenament d’aquest país per acollir el campionat va ser denunciat immediatament per, primer, no tenir unes condicions sociopolítiques adequades a l’estàndard imaginat pel món occidental i, segon, per no tenir el clima adequat. Ni l’un ni l’altre han estat problemes per tirar endavant l’organització. Qatar és ric i pot pagar tot el que s’imagina gastar i la UEFA, la FIFA i tots els països plegats que tenen futbol cobegen el diner que l’esdeveniment pot generar, tota la resta és soroll. Un dels seus directius, ben convençut, engega a dir que tots som uns hipòcrites i es pot pensar que té raó, tots acusem mentre amaguem les pròpies vergonyes. No és un país demòcrata i els drets humans són poc reconeguts i les dones no són (segons la nostra visió) lliures. Llavors caldria preguntar-se si el fet que s’obri, a través de la massiva retransmissió de partits de futbol, a la curiositat de milers de milions de ciutadans del món és suficient motiu per acceptar-lo com a amfitrió. La bogeria econòmica del futbol és una altra qüestió com tantes bogeries més que patim.