‘One love’

No és que em costi gaire fer-ho perquè fa temps que he perdut l’interès pel futbol masculí professional, però el cas és que no he vist ni veuré un minut dels partits disputats en el mundial de Qatar. Un gest inútil, ho sé, que només em serveix a mi per tranquil·litzar-me la consciència pel fet de no ser espectadora d’un espectacle que se celebra en uns estadis que han costat la vida a milers de persones que treballaven en la seva construcció. Tanmateix, no seria inútil si fessin el mateix milions de persones que, encara que potser pensin que Qatar és un país “molt dolent” i que la FIFA aplega una colla de mafiosos, es lliuren al patriotisme futbolístic. No voldria repetir-me perquè fa poc ja vaig escriure una columna a propòsit d’aquest mundial de la vergonya (com ho són més o menys tots, però alguns d’una manera especial: només cal recordar el disputat l’any 1978 a l’Argentina mentre la dictadura militar torturava i matava) exposant que dur un braçalet amb els colors de l’arc de sant Martí potser era un gest hipòcrita: una manera d’excusar la participació en el mundial i d’amagar l’homofòbia en el mon del futbol. Tanmateix, el braçalet One love ha pres una altra significació amb la prohibició de la FIFA en nom de la “neutralitat política”: aquella que serveix a la política de fer negocis criminals. Les federacions vinculades a les seleccions que tenien la intenció de dur-lo han lamentat la prohibició, però l’han acatat argumentant que no podien exposar els jugadors a sancions gravíssimes. Una pensa, però, que si tots els jugadors d’aquestes seleccions s’haguessin revoltat contra la prohibició haurien rebentat el mundial: ja que no hi van renunciar, s’haurien dignificat si els haguessin expulsat. El seu gest no hauria estat inútil.