Paranys

Aquests dies assistim a desenes de reflexions, encertades o no, sobre certes galdoses campanyes en alguns territoris de l’Estat, com Galícia o Madrid, que pretenen prevenir les agressions sexuals. A les dones, especialment les joves, se’ls recomana que no surtin de nits, i molt menys amb calça curta per fer esport, que estiguin en tensió constant si van a una discoteca, controlant el seu got per si algú hi introdueix substàncies d’aquelles que anul·len la voluntat. Tot i que a primera vista pot semblar un consell assenyat, és un parany que perpetua, normalitzant-les, aquestes agressions.

Sembla que sempre som les dones les que hem de vigilar, i les que, en última instància, serem les responsables del que ens passi. Ni una al·lusió als agressors posant de manifest els seus actes miserables, cap esment sobre la crueltat i l’absoluta manca de respecte per la llibertat i la integritat de les dones que significa un atac d’aquest tipus. Cap assenyalament. Cap retret. Cap advertiment als delinqüents. I si encara no ha quedat clar, fem l’experiment d’extrapolar l’exemple a la llar. Imaginem-nos un anunci que aconsellés les dones de complaure els marits, d’estar sempre disponibles sexualment i de tenir el sopar a punt i les camises planxades si no volen ser apallissades. Avui dia això ja ens grinyola més, oi? I és perquè el dit ha d’anar a una altra nafra.