L’odissea de recarregar un vehicle elèctric

Durant els propers anys, els vehicles de combustió s’hauran de substituir per vehicles elèctrics i d’hidrogen per tal d’aconseguir una economia lliure d’emissions de carboni. Segons dades dels venedors, el 2022 a Espanya els cotxes elèctrics purs representen un 5% aproximadament del total de noves matriculacions. A aquesta xifra s’hi ha d’afegir un 6% de les matriculacions que representen els vehicles híbrids endollables. Pel cas dels vehicles impulsats amb hidrogen, el procés es troba en una fase més preliminar, i hores d’ara comencen a aparèixer alguns prototipus en fase de desenvolupament.

Aquesta lentitud en la incorporació dels cotxes elèctrics a Espanya contrasta amb la prohibició de la Unió Europea de fabricar i vendre cotxes i furgonetes noves de combustió més enllà del 2035. Dit d’una altra forma, durant els propers tretze anys s’hauran de substituir tots els cotxes nous de combustió per vehicles lliures d’emissions. A partir d’aquell moment els vehicles ’vells’ podran continuar circulant, però Brussel·les ha anunciat que mantenir-los serà car perquè també preveu posar alts impostos als carburants fòssils.

Aquesta decisió de la Unió Europea és una clara senyal, tant per als fabricants com per als consumidors, que en el futur pròxim la mobilitat serà de zero emissions. Ara bé, un canvi d’un abast tan generalitzat exigeix, també, la introducció de tots els serveis necessaris per a què la circulació amb vehicles elèctrics sigui possible. És a dir, calen uns sistemes de recàrrega pública de vehicles eficients, amb preus competitius, nombrosos i disponibles a tot arreu, compatibles per a tots els vehicles i fàcils de manejar.

Malauradament, l’actual sistema de carregadors elèctrics de vehicles és insuficient, amb poquíssims punts de recàrrega i tots ells concentrats a les grans poblacions. Moltes comarques catalanes no en disposen de cap o només d’un, amb l’argument de ’no hi ha cotxes elèctrics al nostre poble’. Un argument molt contradictori amb els objectius de bona part del món rural català, que persegueix atreure turisme, però oblidant en certa mesura la necessitat d’oferir els serveis necessaris per aconseguir-ho. Per altra banda, els preus no només són molt diferents entre les empreses subministradores, sinó que són molt més alts que el preu mitjà del quilovat hora pagat en altres usos, la qual cosa allunya aquest servei de les lleis competitives. El sistema de recàrrega és també ineficient i deficient, amb molts punts de connexió fora de servei o sense possibilitat de fer-los funcionar, amb l’inconvenient que suposa el fet de no disposar de prou càrrega per recórrer els quilòmetres fins al proper punt de servei. A més, la xarxa de recàrrega té un ús complicat, que exigeix donar-se d’alta en diferents empreses, amb diferents sistemes d’accés, diferents sistemes de pagament i diferent potència i temps de càrrega.

Els compradors de vehicles elèctrics saben que hores d’ara és un transport minoritari, que requereix disposar de més temps pels desplaçaments, que obliga a pagar un preu més alt pel vehicle i que no té la flexibilitat dels cotxes convencionals. Però tot i així, les vendes no paren de créixer. Els reguladors municipals, regionals i estatals haurien d’afanyar-se a posar les bases per a disposar d’uns serveis de recàrrega eficients, compatibles, competitius i d’ús senzill. El vehicle elèctric no és una cosa del futur, és ben present i ha vingut per a quedar-se.