El català a les Nacions Unides
La presència del president de la Generalitat a la seu de les Nacions Unides a Ginebra per denunciar el procés de substitució lingüística del català pel castellà i d’assimilació nacional i cultural d’Espanya vers Catalunya té un caràcter històric i simbòlic indubtables, no tan sols per la presència catalana davant la comunitat internacional, sinó perquè arriba en el context del procés d’autodeterminació de Catalunya i de la consegüent onada repressiva de l’Estat espanyol. Nacions Unides, és evident, té una incidència directa limitada en la supervivència i l’impuls de la llengua catalana, però és un altaveu potent i cal utilitzar-lo per denunciar una situació injusta que, a més, té un caràcter internacional, ja que el català no només es parla a territori de l’Estat espanyol, sinó també al de França (Catalunya del Nord) i al d’Itàlia (Alguer). Tot i això, plantejar a Ginebra el retrocés del català davant el setge de l’Estat espanyol és un reconeixement explícit de la gravetat de la situació en què es troba la llengua pròpia de Catalunya, en tant que llengua sense estat i sovint amb un Estat en contra, i també de la impotència de les institucions polítiques catalanes –govern i Parlament autonòmics– per protegir el català d’aquest setge, i impulsar i normalitzar el seu ús tant en el seu domini històric com en les instàncies internacionals.
L’avís és prou clar i no només s’ha de llegir en clau externa, sinó també en clau interna, perquè és aquí, a casa nostra, al carrer, a les botigues, al mercat, a les escoles, a les empreses, a les institucions, als serveis, en el dia a dia, on es lliura la batalla per la supervivència del català. Així doncs, cal tornar a posar la llengua catalana al centre de la vida pública, cal exercir tota la pressió possible des de la capacitat legislativa del Parlament, des de l’acció de govern i des de totes les instàncies d’interlocució amb l’Estat espanyol per remarcar-ne el valor, fomentar-ne l’ús i protegir els drets lingüístics dels catalans. I sobretot cal estimular i aconseguir aquesta mateixa implicació de la societat civil, dels milions de catalanoparlants. Només des d’aquesta autoexigència col·lectiva es podrà redreçar el rumb.