Publicar no és un delicte

“Publis­hing is not a crime”. Així es titula la carta oberta que aquesta set­mana han publi­cat els dia­ris New York Times, The Guar­dian, Le Monde, Der Spi­e­gel i El País per dema­nar al govern dels Estats Units que aturi la per­se­cució legal con­tra Julian Assange. Són els cinc dia­ris que van publi­car just ara fa 12 anys els milers de docu­ments d’infor­mació reser­vada fil­trats per Wiki­le­aks. Una fil­tració a gran escala sobre cor­rupció, escàndols diplomàtics i espi­o­natge que ha mar­cat un abans i un després en el peri­o­disme mun­dial perquè va demos­trar com poden arri­bar a ser de fràgils les més pode­ro­ses ins­ti­tu­ci­ons quan tenen secrets per ama­gar, perquè va demos­trar de què són capaços els peri­o­dis­tes quan tre­ba­llen en xarxa i perquè va posar en qüestió un aspecte clau del peri­o­disme: la pro­tecció de les fonts.

Assange ha vis­cut reclòs a l’ambai­xada de l’Equa­dor a Lon­dres i, des de fa més de tres anys, en una presó de màxima segu­re­tat anglesa pen­dent de l’ordre d’extra­dició als Estats Units, on podria ser con­dem­nat a una pena de fins a 175 anys de presó. Més enllà de les sim­pa­ties o recels que generi el per­so­natge, els edi­tors de capçale­res de referència el blin­den perquè només així poden blin­dar el peri­o­disme davant del poder polític. Tant la decisió del govern nord-ame­ricà de recla­mar Assange com la del govern britànic d’acce­dir a extra­dir-lo és un avís per a nave­gants: qual­se­vol peri­o­dista que publi­qui infor­mació que els governs con­si­de­rin que els per­ju­dica, serà jut­jat. I això té un nom: atac a la lli­ber­tat d’expressió i, per extensió, a la democràcia.