“Però tu què ets?”

Conversa real al parc entre dos nens de 6 anys. Un li pregunta a l’altre: “Però tu què ets, un nen o una nena?” I ell, fart d’haver-se de justificar per enèsima vegada, li diu categòricament: “Soc un nen amb cabells llargs!” Fi de la conversa. La resposta és tan simple i evident que no dona peu a qüestionar res més. I tornen a jugar.

En aquesta societat en què ens vantem de ser moderns, inclusius i feministes, un nen encara s’ha de justificar pel fet de tenir els cabells llargs, portar un jersei rosa o disfressar-se de princesa. O, una nena, per jugar a futbol, portar els cabells curts i renegar dels tutús. Perquè, en realitat, ni som tan moderns, ni tan inclusius, ni tan feministes.

Aquesta setmana ha entrat en vigor un nou codi d’autoregulació de la publicitat infantil de joguines, amb el qual es prohibeixen els anuncis discriminatoris i vexatoris vers la nenes. No s’admeten els rols de gènere –nenes cuidant bebès i nens fent experiments, per exemple– ni l’associació de colors –rosa per al femení i blau per al masculí. L’ús d’un llenguatge inclusiu també forma part de les 64 normes deontològiques que s’hauran de complir en els missatges publicitaris dirigits als menors de 15 anys.

Benvinguda la mesura! Suposa un pas més en aquesta voluntat de ser una societat moderna, inclusiva i feminista. Tot suma per trencar tòpics i esquemes mentals que tenim tan enquistats. No sé a vostès, però a mi m’han arribat a preguntar en una pastisseria, on volia comprar un d’aquells ous de xocolata que tenen una joguina, si era per a un nen o per a una nena –perquè el regal era un cotxe o una nina. O, en una sabateria, m’han fet saber –ai las– que el model que demanava per al meu fill era de la secció de nenes. I així, diàriament. Però és en aquestes situacions quotidianes en què cal incidir més. I amb respostes simples i evidents, seguint l’estratègia d’aquesta mainada que ja de ben petita es reivindica. “Soc un nen amb cabells llargs!” I punt. És tan senzill! I per què és tan complicat d’entendre?