Vacances vergonyoses

Els que marxen de vacances són els vehicles, pel que sembla. Tants milers de cotxes surten de l’àrea de Barcelona, diuen, i et col·loquen la imatge pertinent d’una cua a l’autopista que val per totes les carreteres col·lapsades del país. Notícies com aquesta cada pont llarg em produeixen un efecte tristíssim, que no apaivaga ni el record del meu pare, que era tan prudent, fent un cop de volant malhumorat a mitja costa d’Alou (“de l’ou”, en dèiem, perquè la fonètica s’aliés amb l’efecte túrmix del viatge) per girar cua i tornar-nos-en cap a casa amb el rasclet de platja per estrenar i la nevera portàtil amb la truita de patates i la síndria que ens acabaríem menjant a la cuina en un silenci sepulcral i el banyadoret encara posat. No és tristesa per l’espera ni per les famílies que, com la nostra als anys setanta, porten criatures impacients a bord, sinó per la repetició del mal, pel forat negre on cauen diàriament les advertències sobre l’aire infecte que respirem, per la nefasta col·laboració dels serveis de transport públic i, d’una manera potser més vaga però no menys feridora, per la contradicció insidiosa, intolerable, grotesca, amb què embogim tots alhora per escopir damunt els salaris tercermundistes que cobrem, els refugiats i els sensellar que malviuen al costat de casa nostra, i les organitzacions humanitàries que fan recapte d’aliments, de medicines, de roba per abrigar les criatures dels nostres mateixos veïns sense una Marató televisada que els munti un espectacle, amb cançonetes i tot, per entendrir els cors. Passeu bones vacances, els que no teniu vergonya.