Tribuna
La passivitat: l’apatia letal
Sovint, tots nosaltres anem molt de pressa: a les ciutats, a les xarxes, a casa, etc. Però, cap a on? I per què? El temps se’ns escorre entre les mans, com si fos aigua que no hi ha manera d’emmagatzemar. Ens envolten situacions en què necessitaríem més temps o tranquil·litat. Al mateix temps, hi ha molts contemporanis que no fan absolutament res de bo, a la vida, i –enteneu-me– “cobren” igual. Sempre ha estat així. No em refereixo als malalts, deprimits, discapacitats, o a qui no pugui dir ni fava; apunto a la gent normal que no fa brot, que està com ensopida, sense excusa. El seu pecat és dels “capitals”, la peresa, i el seu dimoni és Belfegor.
aquest tal Belfegor és representat com un home vell, amb barba, malcarat, amb urpes i llarga cua: sedueix la gent suggerint-los invents enginyosos que els faran rics. Peter Binsfeld –un famós “caçador de bruixes” del segle XVI– precisa que Belfegor tempta mitjançant la mandra. Al Diccionari infernal (Collin de Plancy, 1818) s’afegeix que “sovint pren el cos d’una dona jove i proporciona riqueses”, això sí, sense que calgui cap esforç. I no és aquest, potser, l’ideal de massa gent?: des d’alguns adolescents immadurs fins als pixatinters que tots tenim detectats.
En una època dominada per l’obsessió pels resultats immediats, de curta mirada, d’aquell “qui dia passa, any empeny”, aquest tal Belfegor té força èxit, és una ideologia dominant. Ara bé, és letal, antropològicament insostenible. Els humans podem aspirar a una felicitat certament més elevada, a uns ideals menys miserables, a un creixement i realització personals valuosos.
En els meus estius a Cracòvia m’he acostat sovint a Tyniec: a la seva abadia benedictina (tyniec.com.pl), fundada el 1044 pel rei Casimir el Restaurador, s’hi acumulen mil anys d’experiència social: potser ens pot oferir algun bon consell. Hi vaig comprar una samarreta estampada amb “Bezczynnosc jest wrogiem duszy” (l’ociositat és l’enemic de l’ànima), amb la qual faig esport sovint. L’expressió és de Benet de Núrsia (segle VI), un influenciador nat, referent en antropologia i en humanitat. Benet insisteix que s’ha de treballar quan toca, llegir en altres moments i també descansar i gaudir de lleure (Regla, 48). Aquest “art de la gestió adequada del temps”, allunyat tant de Belfegor com d’un absolut dolce far niente, és una barrera a la passivitat inoperant, egoista. I tampoc permet un always on ni l’hiperactivisme, sovint individualistes.
En un món d’anar corrents a tot arreu, de presses malaltisses, de begudes energètiques poc saludables o de drogues, de desenfrenament de dijous nit, cal recuperar Aristòtil: actuem per objectius, que han de ser mitjans per a altres, que són els fins últims: la felicitat i la plenitud en són els més clars. Contra el mecanicisme del “dia de la marmota” –l’avorriment, la repetició del mateix, l’obsessionar-se només amb la jubilació, etc.– podem aspirar a coses grans. Des de la filosofia sabem de diverses antropologies insuficients: l’existencialisme, Nietzsche, l’hedonisme materialista, els espiritualismes descarnats, les dialèctiques atees. Ara mateix veig dues opcions bàsiques: (a) un aristotelisme renovat, sempre amb Plató al darrere, o (b) l’escepticisme existencial del “...i què sé jo!”. Certament, viure “en el dubte” esdevé una posició estratègica poc estable: provisional, incòmoda, angoixant i fins i tot endormiscadora.
Toca ara avançar propostes: suggereixo (1) fixar una orientació vital (qui soc, on estic, on vaig) i comptar amb sort o la bona providència; i així (2) lluitar amb il·lusió dia a dia, per sempre (3) revisar la consciència, disposant (4) del suport d’algú amb qui tinguem afecte i confiança. La jubilació o l’oci no han de ser ni una obsessió ni l’objectiu últim, perquè treballar és humà i és bo. I tot això és compatible amb aquell text sòlid de Russell, “In praise of idleness” (1932), un “elogi de l’ociositat” en el qual s’enfronta al culte irracional del treball (explotació i degradació personal). L’oci pot enriquir-nos, però si esdevingués una “finalitat” resultaria letal, un clar “enemic de l’ànima” –de la pròpia vida–, com està imprès a la meva samarreta preferida.