De set en set
Dins el blau
Llegeixo ben poc per plaer, ja que les lectures laborals se’m mengen les hores. Però als quaranta-cinc anys he trobat el meu equivalent en llibre. Es tracta de Bluets, escrit per Maggie Nelson (1973), traduït al català per la gran Míriam Cano i publicat a L’Altra Editorial. Bluets és la història d’una obsessió pel color blau a partir d’una escriptura fragmentària, filosòfica i poètica que analitza el dolor i la fragilitat, el desig i la solitud, la pèrdua i el desamor. Tot alhora, com un híbrid experimental de culte que parteix de l’autobiografia de l’autora. La meva dèria tant pel color blau com pels motius literaris de què parla Nelson –una fixació que va néixer a la Universitat estudiant el Romanticisme– es veu reflectida des de la primera frase: “Posem per cas que comencés dient que m’he enamorat d’un color.” Nelson pensa des del color blau, perquè el blau és un narcòtic, un encanteri. Bluets explica l’origen d’aquest enamorament: “El semicercle d’oceà de color turquesa encegador és l’escena primigènia d’aquest amor. Que aquest blau existeixi fa que la meva vida sigui important, només per haver-lo vist.” Qui diu turquesa diu color Halley. Per què el blau?, li pregunten a la Nelson. Ella no sap què respondre. No escollim qui o què ens estimem. No tenim elecció. El blau batega per tothom excepte per les persones que pateixen d’acianoblèpsia, que és la no percepció d’aquest color. Com una suïcida amb un abric blau que imita el del jove Werther de Goethe, Maggie Nelson ha passat a ser, sens dubte, el meu referent literari més blau, i Bluets el llibre que m’agradaria que em posessin entre les mans tot just abans d’incinerar-me.