Què fer

“Tot està per fer i tot és possible”, digué Miquel Martí Pol. Aplicant-ho a la realitat política, potser es podria afinar: queda molt per fer i no tot és possible a curt termini. Davant d’un Estat que basa el seu poder coercitiu en el hard power, ens queda per ocupar tot el soft power possible a Catalunya. Tenim al davant un Estat amb poderoses armes repressives encara que amb algunes claus de volta com la monarquia molt deslegitimades. Els demòcrates catalans que en un 80% es pronuncien per més democràcia, més justícia social i el dret a decidir de Catalunya no lideren, ni de bon tros, totes les institucions, entitats i organitzacions socials del país. I per tal que aquest bloc social sigui operatiu necessitem la suma de les estratègies no violentes: defensa de la negociació, mobilitzacions tradicionals (manifestacions, vagues...) que no s’equivoquin d’objectiu, campanyes de no-cooperació, construcció o consolidació d’institucions o organismes alternatius i l’ús de la desobediència civil que sempre procedirà d’anàlisis realistes i de la disponibilitat real del voluntariat per implementar-la.

En una societat afectada per la cisi sanitària i energètica, l’empobriment de noves capes de la població amb derivades en l’habitatge o l’ocupació i els riscos del canvi climàtic, cal estar al costat de les reivindicacions que cerquen superar els reptes. Quan les demandes siguin de competència de l’Estat i aquest s’hi oposi, es posarà en evidència més enllà del votant independentista. Mirem una llista de casos recents: investigació de la monarquia corrupta, memòria històrica (comissaria de Via Laietana), llei d’habitatge, llibertat d’expressió, mal servei de Rodalies, bloqueig a l’eix mediterrani, marginació del català en estaments estatals. La necessitat d’objectius sectorials assolibles i la persistència i creativitat en les formes de mobilització han de permetre agrupar molta més gent de la que estaria disposada a moure’s per un objectiu finalista que no comparteix o que no veu possible ara com ara.

Però no hi ha hegemonia social sense la ideològica. Per això, els intel·lectuals, artistes i creadors o treballadors de la cultura tenen un paper cabdal per reformular un projecte de país engrescador i trencador, amb una sotragada similar a la que acompanyà l’esclat del catalanisme modern a finals del XIX o en la resistència antifranquista. Així mateix, cal transparentar la principal contradicció entre el bloc social nacional català majoritari i el bloc dominant a l’Estat: el capitalisme oligopòlic vinculat a les estructures clau de l’Estat espanyol. Cal estar al costat de les iniciatives empresarials que permetin a la societat catalana crear ocupació de qualitat i allunyar-se de la dependència econòmica i de mercat respecte al capitalisme del BOE i de la llotja del Bernabéu. Aquest objectiu s’allunya de la bandera compartida per socialistes i independentistes de centredreta que aposten per la continuïtat del model desenvolupista basat en un oci de masses, amb impacte territorial i mà d’obra precària procedent de la immigració; ensems que alguns dels seus representants flirtegen amb la xenofòbia.

Cal una desconnexió sistemàtica dels oligopolis espanyols amb l’aparició d’ofertes de serveis o productes autòctons o de multinacionals no espanyoles. No es pot estar defensant políticament l’emancipació de Catalunya mentre en la nostra pràctica diària de consum estem afavorint els grups econòmics que apuntalen l’Estat i el seu sistema mediàtic que ens violenta sistemàticament creant climes d’odi i notícies falses.

Finalment, la recerca de consensos comportarà molts cops pactes amb la majoria de partits catalans de tradició democràtica, però alhora caldrà no abandonar mai el debat ideològic i programàtic perquè això enriqueix la democràcia. Així, crec que els republicans han de marcar distàncies tant del bonisme de certs discursos dels comuns/CUP com de la dretanització amb tics populistes del PSC/PSOE. Així mateix podem constatar com el retorn de Junts a l’espai ideològic del centredreta és contradictori amb la seva persistència en l’estratègia de falsa confrontació simbòlica amb l’Estat, que ha derivat en una caça de botiflers arreu que ja arriba a la principal entitat de la societat civil catalana.