La trampa de castigar els pobres

La companya Sara Muñoz publicava ahir en aquest diari un excel·lent reportatge titulat Assenyalats sobre el greu problema d’accés a l’habitatge i la tendència a estigmatitzar qui no té altra alternativa que ocupar un immoble deshabitat. Amb informació de la PAH, del Sindicat de Llogaters, de Caritas i de Sant Roc Som Badalona s’evidenciava que a Barcelona el 100% dels locals on s’havia entrat al 2021 eren buits i que la immensa majoria són propietat de grans tenidors, els mateixos que especulen amb un dret bàsic i que abans que aplicar un lloguer a bon preu prefereixen llançar les famílies al carrer. Una crua realitat que reforça una altra dada: a Catalunya hi ha 37.000 pisos deixats de la mà dels bancs i els fons d’inversió. Pensem-ho bé: on rau l’autèntica alarma? En els desnonaments! No s’hi val a fer trampes i posar en el mateix sac qui pateix necessitat amb qui fa negocis fraudulents si és el cas, perquè associar vulnerabilitat amb delinqüència encara genera més desassossec. Em recorda el que denunciava el sociòleg Loïc Vacquant en el seu llibre Castigar els pobres, el nou govern de la inseguretat social. Diu que l’estat neoliberal s’espolsa de sobre la seva responsabilitat en les polítiques de desregularització i de precarietat, bo i penalitzant-ne les víctimes, i així obté un triple i pervers rèdit: s’estalvia de resoldre les causes de la misèria mentre afavoreix els poders fàctics, crea rebuig envers els damnificats i silencia o atenua les veus critiques. Molt perillós, esperem que els partits no s’apuntin a aquesta estratègia en les municipals que venen.