Ernaux

He llegit amb emoció el discurs d’Annie Ernaux en rebre el premi Nobel de literatura. Tant és així que el propòsit d’aquesta columna és convidar-los a llegir-lo. I, en el cas que ho hagin fet, compartir l’emoció que potser també han sentit llegint-lo. Mereix atenció tot allò que va dir l’escriptora fa tres dies a Estocolm, però, evidentment, les limitacions de l’espai m’obliguen a recollir-ne només dues o tres coses.

Una és l’ús del jo en desacord amb l’associació simplista amb el narcisisme quan es fa present a la literatura. El jo d’Ernaux (que a vegades es refereix a ella mateixa en tercera persona o que es dilueix en un nosaltres) és transpersonal: “No he pretès contar la història de la meva vida ni desvelar els seus secrets, sinó desxifrar una situació viscuda, un esdeveniment, una relació amorosa, i revelar així alguna cosa que només l’escriptura pot fer existir i transmetre, potser, a altres consciències i altres memòries.”

Una altra és que, tenint present que els llibres escrits per dones sembla que no existeixin fins i tot pels cercles intel·lectuals occidentals, considera que el reconeixement a la seva obra és un senyal d’esperança per a totes les escriptores, que han dit coses que no havien sigut dites: “En l’acte de treure a la llum l’indicible social, aquella interiorització de les relacions de dominació de classe, de sexe també, que només senten aquells que en són objecte, rau la possibilitat de l’emancipació individual, però també col·lectiva.” Només hi afegiré que sent el Nobel com una victòria col·lectiva: “Comparteixo l’orgull amb aquells que, d’una manera o altra, desitgen més llibertat, igualtat i dignitat per tots els éssers humans.” En tot cas, a banda del premi i del discurs, paga la pena llegir-ne l’obra.