Banalitats parlamentàries

Que el Parlament sigui més notícia per si mateix que pel que s’hi debat és un mal senyal. Som en una època en què les picabaralles i les converses de passadís tenen molta més projecció que els debats legislatius. La més recent batussa banal és al voltant de si el Parlament posa un pessebre o no, qüestió que ha obert noticiaris de ràdio i encesos combats dialèctics a les xarxes. Mentrestant passen sense pena ni glòria resolucions i mocions de tota mena. La banalitat ha envaït l’actualitat parlamentària i, de culpables, n’hi ha molts.

Un ha estat el tracte d’algun dels seus membres cap a periodistes o la situació d’incompatibilitats de la presidenta amb el reglament del mateixParlament. És a dir, en lloc de parlar de la feina que ens pertoca als diputats parlem dels problemes d’alguns diputats. Una altra causa és la presència de l’extrema dreta, que ha enrarit la dialèctica parlamentaria i ha introduït elements racistes, masclistes i antidemocràtics a l’agenda política, fet que allunya de l’interès i del debat gran part dels ciutadans. També dificulta als periodistes informar sobre els continguts del que es vota al Parlament, perquè hi ha massa distorsió. Per altra banda, les dificultats d’acord i la situació volàtil de la política catalana forcen a aquesta situació, en què el focus mediàtic se centra en el soroll i les discrepàncies. Però no vull deixar d’apuntar als ciutadans i als mitjans, perquè els primers consumim molt més notícies negatives i els mitjans ho saben i ens ho ofereixen.

La realitat és que en el Parlament s’arriben a més acords que discrepàncies, moltes resolucions i mocions s’aproven per àmplies majories i fins i tot per unanimitat, i hi ha lleis que continuen prosperant (sempre que el Tribunal Constitucional no les liquidi). També la realitat és que el Parlament i els diputats i les diputades fan molta feina i que es debaten i aproven propostes que afecten la vida dels ciutadans. Polítiques de mobilitat, propostes de salut mental, d’infància, feminisme, esport, cultura, educació i llengua. Per enumerar alguns acords importants, l’acord per protegir el català a l’escola, la llei antidesnonaments, el decret de VTC i el recent dictamen de la llei de la ciència. Tot i que es parla molt que ERC només té 33 diputats i això dificulta aprovar qualsevol cosa al Parlament, el que és cert és que aquest problema el tenen tots els grups, que també volen aprovar les seves iniciatives i es veuen obligats a arribar a acords.

Podem sortir de la banalitat del Parlament? Per un costat hi ha qui l’interessa mantenir-la, ja que és l’única manera de ser present a l’agenda política, amb polèmiques banals, per l’altre costat tenim l’extrema dreta, que té l’objectiu de fer del Parlament un fangar. Com a aspecte esperançador hi ha que la majoria d’actors són conscients que cal sortir de les banalitats. Gran part de la capacitat de condicionar el govern i les polítiques públiques depèn del propi prestigi que tingui el Parlament, les resolucions i mocions no tenen la capacitat d’obligar de forma dura i inequívoca que tenen les lleis, però són el gros de l’activitat que fa el Parlament. Els grups parlamentaris i els treballadors del Parlament són conscients que la credibilitat és una eina imprescindible. També ho són els periodistes que segueixen l’activitat del Parlament. Per tant, excepte els diputats d’extrema dreta i els pocs actors que només poden viure de crear polèmiques buides, la resta treballa per fer allunyar les banalitats del Parlament.

Que ens en sortim és clau. L’estratègia de l’espanyolisme i l’extrema dreta és mostrar el Parlament com una eina aliena als interessos dels ciutadans de Catalunya i un espai només de picabaralles i exabruptes. És obligació de tot catalanista per un costat, però també dels demòcrates que no són catalanistes, trencar aquesta dinàmica de polèmiques banals. Perquè la primera obligació de tot representant públic, més enllà del seu programa polític, és que la seva feina sigui útil als ciutadans.