Un gran moment

Feia temps que es coïa silenciosament en garatges i locals de pobles i ciutats. En aquests espais hi havia joves fent el que durant dècades havien fet tanta gent: muntar grups de música amb més o menys encert. La novetat és que a diferència de les generacions anteriors ja no havien viscut amb el llast de la dictadura i alguns ja s’havien educat a l’escola democràtica. O sigui que de manera natural, arreu dels Països Catalans molts van començar a optar pel català a l’hora de fer les seves cançons, com si visquéssim en un país normal. El problema, és clar, és que no era un país normal, que el franquisme estava lluny de ser espolsat de les institucions i, potser encara pitjor, dels cervells. La majoria de líders d’opinió generals i els periodistes musicals més reputats se sentien còmodes amb la música en català d’una selecta minoria que havien passat els temps més gloriosos en els temps mitificats de la resistència antifranquista.

La Nova Cançó? Quins grans cantautors, respecte màxim. Sisa, Pau Riba, que innovadors i subversius que havien estat (ep, als anys setanta)! La Dharma: magnífics, autèntics, però només els primers discos. Si hagués estat per segons qui s’hauria posat una dotzena d’artistes al museu amb tots els honors i aquí s’hauria acabat tot. Intentar fer pop, rock o heavy en català, per a molts, era anar massa lluny. Les propostes, segons els opinadors oficials, eren mediocres i només s’aguantaven perquè hi havia públic amb ganes de treure estelades als concerts, i sobretot perquè Pujol en una jugada mestra els subvencionava tots (i suposem que també rentava el cervell a la gent a través de l’escola i TV3 perquè comprés els discos).

Però la realitat és tossuda, i centenars de grups van insistir a fer el que fan arreu del món: expressar-se en la seva llengua. I milers d’altres joves els van acollir amb entusiasme per la proposta. Alguns dels grups aficionats es van poder professionalitzar, els prejudicis van anar perdent espai i a poc a poc el panorama es va anar assemblant, sí, al d’un país normal: amb uns quants grups excepcionals, un grapat de bons i molts de no tan bons. Per raons evidents de demografia i estadística, el Principat era el lloc d’on sortien més grups, i d’entre tants, alguns van destacar sobre els altres i van guanyar una popularitat inaudita. Les Illes i el País Valencià semblaven seguir un patró molt similar amb alguns anys de decalatge: hi va haver un boom de grups, i el temps en va acabar destil·lant alguns que van arribar a la primera fila. La Gossa Sorda, Aspencat i sobretot Antònia Font i Obrint Pas van ser les primeres formacions procedents de fora del Principat que es van guanyar un èxit enorme. I, més recentment, Zoo.

Dissabte passat, Zoo va acabar la gira del seu últim disc, Llepolies, al Palau Sant Jordi de Barcelona. Durant més de dues hores, quinze mil persones van ballar i cantar deixant-hi l’ànima totes les cançons d’aquest grup que es va crear a Gandia fa només vuit anys. L’escenografia i la qualitat en la interpretació no deixaven res a desitjar respecte a molts grups internacionals consolidats que fan parada a Catalunya. Tot plegat sense que cap president de la Generalitat hagi tret el talonari i sense un mar d’estelades presumptament brandades per noies i nois sense criteri musical. Zoo aplega joves i no tan joves –a més d’un bon grapat de canalla petita– i sedueix amb un discurs crític i amb la música, aquesta barreja tan personal de rap, rock i altres ritmes que s’acostumen a englobar en “urbana”. Una proposta que funciona meravellosament als Països Catalans, però també a fora: un exemple recent són les vuit mil persones que van aplegar a Madrid fa pocs dies.

La llengua, a l’època del Google Translator, no és cap barrera per qui no en vulgui veure. El món és ample, i no hi hauria d’haver cap raó perquè un grup com Zoo no s’hi passegés. I qui diu Zoo, diu els mallorquins Antònia Font, que també van omplir el Palau Sant Jordi fa un parell de mesos, o els osonencs Oques Grasses, que ja tenen totes les entrades venudes per al concert que hi faran a finals de gener. I això només són alguns exemples de música ben feta i molt popular. Així doncs, que ningú tingui pressa a posar en formol la música en català, perquè és ben viva. Quin gran, grandíssim moment!