A qui pretenem enganyar?

En aquest punt de la pel·lícula, a les portes de la final de diumenge, qui se’n recorda de les crítiques i les prevencions contra Qatar, seu del mundial de futbol? Ja es veia a venir que, un cop inaugurada la cita, la preocupació per la vulneració de drets humans a l’emirat s’esvairia com el fum. L’emoció dels penals, l’eliminació del Brasil, la revelació del Marroc, la caiguda de Luis Enrique, Messi...tot sembla haver fet oblidar l’explotació dels immigrants, la persecució de la dissidència política, els drets trepitjats de dones i homosexuals. Soc dels qui pensen que la relació dels països occidentals amb el mundial de Qatar és d’una gran hipocresia i que, si de veritat se’n volien desmarcar, l’única opció vàlida era la del boicot. Lluny d’això, encara hi escurcem la distància. Alemanya acaba de firmar un contracte amb l’emirat per proveir-se del gas que ha deixat de comprar a Putin. I per arrodonir el resultat, només faltava ara el Qatargate al Parlament Europeu, un escàndol del qual no coneixem encara l’abast real. Podem clamar tot el que vulguem contra les monarquies absolutistes del golf, però la nostra indignació no és creïble, a qui pretenem enganyar? Ni tan sols hem sigut bons per fer la mínima autocrítica per seguir-los el joc.