L’efecte Trias

Cap alcalde o líder de l’oposició municipal que El Punt Avui entrevista diàriament es mostra tan contundent per assegurar que es presenta a les eleccions del maig per ser alcalde, o plegar. Que és el que avança Xavier Trias en anunciar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona. Bé, a les primàries de Junts, vaja. Ell mateix i el seu partit hi tenen poc a perdre –l’alcaldia només la pot perdre Ada Colau– i molt a guanyar, tant a la Casa Gran com a la Diputació, en un moment de travessa del desert per a la formació que va sortir del govern. No per esperada, la candidatura de Trias deixa de sacsejar el tauler i completa la primera línia de sortida de la cursa barcelonina. Presenta els pesos pesants de la llista, desactiva el PDeCAT, descarta pactar amb Colau, però no amb Maragall o Collboni, amb qui competirà pel mateix electorat moderat...

Tot d’una tacada i sense menystenir el paper de víctima de l’operació Catalunya. És per tenir-lo en compte, perquè el desgast de Colau és evident, amb un 47% de barcelonins desaprovant la seva gestió i amb la nota més baixa en set anys, segons l’última enquesta municipal. Els comuns i el PSC van accedir al govern per la catifa posada per Manuel Valls i, tot i detectar els problemes d’inseguretat, brutícia, gentrificació, preu de l’habitatge i crisi de la ciutat... no semblen haver-los superat. La ciutat tampoc no ha caigut en la decadència o la marginació, com l’oposició aireja, perquè lidera la recuperació econòmica postpandèmica de Catalunya, però certament ha perdut oportunitats, interès i s’hi fa més costa amunt viure-hi o treballar-hi. Per aquest motiu, l’efecte d’un candidat desimbolt, sense pressió i fins i tot desinhibit, pot alterar equilibris i, si apaivaga el soroll intern a Junts, sembla situar-se entre els quatre capaços d’accedir a l’alcaldia o pactar-la. Entre tots haurien de consensuar un model de ciutat amb oportunitats tecnològiques i científiques, però més amable amb els barcelonins, i no només amb els visitants.