Emocions sincronitzades

Una persona que estimo m’explica que en un curs que fa de programació neurolingüística han treballat sobre quatre emocions primàries: l’alegria, la tristesa, la por i la ràbia. Després llegeixo que la llista d’aquestes emocions innates i universals es completava inicialment, segons Paul Eckman el 1972, amb el fàstic i la sorpresa; i que també hi ha una llista d’emocions anomenades secundàries, o socials, perquè són les apreses i que depenen de la cultura i l’experiència personal. Les més habituals són la vergonya, la culpa, l’orgull o la gelosia. Li comento que el sac de les quatre emocions bàsiques està molt descompensat, ja que n’hi ha una de positiva i tres de negatives. Però el curs de PNL és molt efectiu per a la meva personeta estimada, i em convenç de canviar l’òptica.

És cert que una emoció és agradable i les altres tres són més desagradables, però totes són igual d’importants. Em diu que cal deixar-les fluir totes sense límits, perquè si en reprimim una farem que també minvi l’altra, i així s’inhibeix l’essència de cadascú. De manera que res de dir als nens ni a ningú allò de “no ploris”, “no tinguis por”, “no cridis”, o allò tan irritant de “vaaa, no t’enfadis”. 

Si hem d’alliberar les emocions primàries, doncs, quin millor escenari que les festes que venen. Perquè la cadira buida de la taula de Nadal sempre és trista. Com els que no tenen cadira, ni taula, ni Nadal. Perquè les cares pintades d’alguns tions artificials fan autèntica por. Com els que enganyen, els que maten, els que violen. Perquè ser incapaç de reduir la pila de llibres pendents de llegir i alhora pensar en els que et regalaràs aquests dies fa molta ràbia. Però no tanta com les ments embussades, les ales tallades, les veus escanyades, els pous sense fons.

Així que expulsem-ho tot i emocionem-nos! Alegrem-nos amb tristesa, amb por i amb ràbia, i també amb les secundàries, perquè, malgrat tot, tot, tot, visca la vida! Ho escriu Roc Casagran en el poemari Direm nosaltres: “Fem un cant a la vida, a l’alegria,/ a la felicitat, al riure gros,/ a l’amor foll que no coneix repòs,/ al pit obert durant la travessia./ (...) a l’amistat, al fugir de la via,/ al no tenir-ne prou sols amb un tros.”

I alegrem-nos, sobretot, que Antònia Font tanqui la gira a Girona: els millors per posar les òrbites en sincronia.