El dubte al cor d’Europa

que investiga el cas ha requisat 1,5 milions d’euros en efectiu en bosses de paper, maletins i maletes. I, tot i que l’advocat de Kaili assegura que la seva clienta seguia un pla definit pel representant de la diplomàcia europea, Josep Borrell, i la comissària d’Afers Exteriors, Ylva Johansson, l’any 2019, i que s’hauran de demostrar totes les acusacions, la sentència de l’opinió pública és molt ràpida. Qui es vestia amb aquest equipatge? Per a què eren tots aquests diners en efectiu? I, sobretot, quina justícia hi pot haver en l’acceptació de suborns per a la celebració d’un mundial? És aquesta la manera de fer la pau? Amb qui?

de la confiança i aquestes maletes amb diners en efectiu no ajuden. Si s’arriben a demostrar les acusacions que hi ha sobre la taula qui hi perdrà més serà, novament, la democràcia, la ciutadania i Europa. La vicepresidenta Kaili havia de declarar ahir i no ho va poder fer a causa d’una vaga a la presó on ha estat ingressada, però a mesura que passen les hores la bola d’aquest cas es va fent més grossa.

fixades també en l’eurodiputat de Ciutadans i expresident del govern de les Illes Balears José Ramon Bauzá, que durant aquests anys ha presidit el grup d’amistat UE-Qatar i que, quatre dies abans no esclatés el cas, va fer una visita secreta a Doha. La policia no l’investiga, però l’expresident Bauzá va veure durant el seu mandat, com a líder del PP a les Illes, com setze polítics del seu partit passaven per la presó involucrats en casos de corrupció. I ara torna al punt de mira i l’opinió pública torna a dubtar.

les institucions europees s’han dotat amb sistemes de control i seguiment per intentar evitar situacions com aquesta, i també d’eines per fer-hi front quan això passa i per intentar evitar que es torni a repetir. És evident, però, que la corrupció és a tot arreu i que els llocs de poder, sovint, van associats a la mala praxi. Després de casos com aquest, les línies divisòries entre països nets i països tacats es difuminen una mica més, i hi ha alguns veïns d’Europa que s’estan fregant les mans.

institucions europees

ha entrat en una fase de stand by. Ja no n’hi ha prou que els jugadors de determinades seleccions surtin a fer el paperina tapant-se la cara o altres performances que hem vist en aquest mundial. En funció de com evolucioni tot això els que ens haurem de tapar la cara serem nosaltres.

participació en les eleccions europees sigui de les més baixes que s’aconsegueixen en les cites electorals a Catalunya. I no és perquè l’opinió pública en tingui un mal concepte. O, almenys, no ho era fins ara. La proximitat és clau per afavorir la participació, i en el cas de la UE està clar que no la sentim a prop. A les enquestes, els ciutadans reconeixen no saber per a què serveix exactament el Parlament Europeu ni què s’hi fa. I, fins i tot, asseguren que no saben qui són els representants polítics que hi tenen, malgrat haver anat a votar a les últimes eleccions.

no és fàcil d’entendre ni d’explicar i, sovint, els ciutadans només perceben les institucions europees com a eines per aconseguir subvencions (històricament per al sector primari: pagesos, ramaders i pescadors) i ara per incentivar l’evolució digital o canvis de millora mediambiental. Però, d’on surten aquestes subvencions? Surten dels diners que posem tots els europeus. Des de fa un temps, als països del nord ha crescut la idea que els seus ciutadans paguen per mantenir els ajuts dels països del sud, un discurs perillós que el Qatargate podria accentuar si no s’actua políticament amb rapidesa i determinació. Actuem ara per evitar lamentar-nos després.